Negrata de merda (Tantarantana)

Negrata de merda al Tantarantana pintava molt i molt bé. Vaig llegir-me la sinopsi de l’obra a correcuita abans no s’apaguessin els llums de la sala i -tot i que ja sabia per on anaven els trets-  estava segur que l’obra prometia. I amb tot això, no em va agradar. I em va fer molta ràbia, perquè els temes que s’hi tracten són els que m’agrada veure dalt d’un escenari.

Continua llegint «Negrata de merda (Tantarantana)»

Partida d’escacs (Romea)

Novel·la d’escacs” va ser el primer llibre de Stefan Zweig que vaig llegir. El meu avi em digué un dia, mentre sopàvem un entrepà al Mendizábal, que Kafka, Roth i Zweig eren els autors europeus més importants del segle XX. Aquesta em va semblar raó suficient perquè un diumenge comencés -–i acabés– aquesta magnífica novel·la. Recordo sentir-me flotar amb la ploma de Zweig, com mai ho havia fet abans, amb la seva prosa finíssima, fàcil, i alhora rica, tan característica de l’autor. Us explico tot aquest rotllo per dir-vos que, de ben segur, aquesta veneració per la novel·la de  Zweig va fer que “Partida d’escacs” al Romea no m’acabés de fer el pes.

Miriko Czentovicz, el campió del món d’escacs, viatja en un transatlàntic cap a l’Argentina. Allà topa amb el senyor B., un vienès que fuig dels nazis i alhora, un digne oponent d’una interessant partida d’escacs.

Ivan Morales ha dirigit i versionat l’obra a partir de la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart. Jordi Bosch ha estat l’encarregat de fer aquest difícil monòleg. Ha suat, figurativament i literalment, la cansalada. Quin fart de suar que es va fer l’actor, per Déu! A l’Ivan Morales li he vist dirigir obres que m’han entusiasmat. Recordo “La calavera de Colmenara” i “Esmorza amb mi”, com a les grans preferides de la temporada passada. En els dos casos, el director, jugava a exagerar les actuacions al màxim, sempre buscant el límit. Crec que aquesta vegada però, l’ha traspassat.

Continua llegint «Partida d’escacs (Romea)»

El gran mercado del mundo (TNC)

Crec que els clàssics mereixen un respecte especial, perquè -bons o dolents- han contribuït a la creació d’obres posteriors i, per tant, són necessaris per entendre el present. Per aquesta raó, me’n cuido molt de no perdre’m cap d’aquestes perletes de la nostra cartellera teatral.

Xavier Albertí ha dirigit i versionat El gran mercado del mundo de Calderón de la Barca i n’ha sortit una obra on -tot i l’actualització humorística – és evident el respecte i l’amor que destil·la.

Calderón de la Barca va escriure El gran mercado del mundo l’any 1655. Es tracta d’una obra de teatre religiosa (acte sacramental) que es representava durant el Corpus Christi. El gran mercado del mundo ens explica la història d’un pare que decideix donar l’herència familiar al fill que torni a casa del gran mercat del món havent tret més profit del seu talent.

Continua llegint «El gran mercado del mundo (TNC)»

Abraçar la sensibilitat

Els meus primers records gastronòmics són amb el pare. De molt petit, els dissabtes, ens despertàvem ben d’hora per anar a comprar pel cap de setmana. La ruta incloïa la nostra carnisseria predilecta —per comprar-hi la cansalada— i el millor forn de pa de tot l’Empordà. De tornada, esperava dret al costat del pare —amb aquell neguit de quan la gana tiba— mentre la cansalada del nostre esmorzar es fonia dins la paella. La primera mossegada d’aquells entrepans —sense jo saber-ho encara— em despertava una sensibilitat prematura.

Crec que, encara ara, entro als restaurants amb la mateixa il·lusió d’aquell nen, la mateixa que sentia quan olorava la cansalada fent-se. Amb ganes de ser sorprès, complagut i estimat. La forma que tinc de relacionar-me amb el món quan estic en un restaurant, canvia, em torno un ésser extremament sensible. El tacte de les estovalles, el moviment del servei, la il·luminació del local, el pes dels coberts, la lluentor de les copes i el so de la sala s’intensifiquen i poden ser meravellosament plaents. El paladar em creix dins la boca, palpita excitat, esperant ser acariciat per la feina ben feta, per la cura i pel do d’aquells que fan ofici d’allò que estimen. És llavors quan em sento connectat amb el món. En aixecar la copa, quan el meu nas entra gentilment dins la copa i el vi llisca llavis endins per acabar acariciant-me la llengua, és aleshores quan dins el meu cap, visualitzo les vinyes. Infinits camps de ceps plens de manyocs de raïm madurant a les nostres terres, lentament acariciades pel sol.

I és des d’aquí d’on m’agrada aproximar-me a la vida. M’agrada gaudir al màxim dels moments que ho mereixen i abraçar-m’hi amb aquesta sensibilitat, sinònim de coneixement i d’amor.

La soledat entre la multitud

M’agrada passar temps sol. Hi estic acostumat, ho gaudeixo i a més és una cosa que sé fer prou bé. Estar sol és molt diferent a avorrir-se, et dóna l’oportunitat d’allunyar-te del caos del dia a dia. Suposo que la soledat és només negativa si no és una opció triada, l’aïllament voluntari però és una de les coses més delicioses que aquest món et pot oferir.

Dins de la soledat però existeix un nivell ocult, molt més difícil d’aconseguir, però alhora molt més plaent i complex. La soledat entre la multitud.

Continua llegint «La soledat entre la multitud»

El chico de la última fila (Sala Beckett)

El morbo que produeix el voyerisme a la nostra societat és molt fàcil de detectar, només cal adonar-se de totes les hores que dediquem a les xarxes socials o al tou de “reality shows” que trobem a les nostres pantalles. Què hi farem, ens agrada saber que fa la gent a casa seva. Juan Mayorga, l’autor del text, n’era plenament conscient quan va escriure “El chico de la última fila“, una obra que ens tempta i atrapa des dels primers minuts i que ja no ens deixa escapar fins que no s’abaixa el teló.

Un professor de literatura es desespera en corregir les redaccions que ha demanat als seus alumnes adolescents. L’exercici consisteix a escriure el que han fet durant el cap de setmana i el professor és lamenta de la qualitat dels textos. Tot canvia però, quan comença a llegir la redacció del noi callat, el que sempre seu a l’última fila de les seves classes. En llegir-la, el professor, queda captivat per l’excel·lència del text però encara queda més fascinat quan el noi -utilitzant un cinisme que espanta- descriu la simplicitat i la deixadesa de la família d’un company de classe. A partir d’aquest punt s’inicia una relació alumne-mestre en què el noi anirà entregant al professor nous capítols de la història i aquest l’ajudarà en el procés d’escriptura d’una novel·la.

Continua llegint «El chico de la última fila (Sala Beckett)»

Tot ho faig per tu

Cada sopar, cada mirada i tots els petons, en realitat, te’ls faig a tu. Quan quedo amb dones, realment és amb tu amb qui m’estic citant. Tu, aquesta persona encara desdibuixada, sense cos ni ànima, però més real que totes elles. A vegades el pensament se m’escapa i, tot i que m’he prohibit donar-te forma, molts cops no puc evitar-ho. En dies bons t’imagino riallera i afectuosa, però en d’altres m’apareixes terrible i esquerpa. No saps el temps que fa que t’espero, que et desitjo amb tot el meu cos, però crec que no puc més. T’he volgut esperar, de debò, però cada cop se’m fa més difícil viure apartat del món. Veure com els altres fan la seva vida mentre jo resto a l’estació esperant el nostre tren. En realitat, si ho penses bé, encara t’espero, només vull que en trobar-nos tot sigui perfecte i estalviar-te les meves primeres equivocacions. Quan per fi et pugui abraçar estaré preparat per escoltar-te i entendre’t. Quan per fi et tingui entre els meus braços ja hauré plorat i fet plorar. Tindré clar el que vull i seré millor amant. Seré més generós, potser la pedanteria d’ara algun dia es convertirà en confiança i tu n’estaràs orgullosa, d’això n’estic segur. No em costa reconèixer però, que com més surto amb dones, més lluny et sento. No cal que pateixis, et segueixo esperant, només volia dir-te que tot ho faig per tu.

La reina de la bellesa de Leenane (Biblioteca de Catalunya)

El divendres 23 de febrer vaig anar a veure La reina de la bellesa de Leenane a la Biblioteca de Catalunya. Una obra del dramaturg irlandès Martin McDonagh dirigida per Julio Manrique. Una colpidora obra que em va deixar amb un maravellos sentiment agredolç per haver vist una excel·lent representació, però alhora quedar tocat per la profunditat de la història que s’hi representava.

L’obra ens situa a la Irlanda dels noranta, al poble de Leenane on la Maureen (Marta Marco) i la seva mare Mag (Marissa Josa) viuen soles a la casa familiar. La Maureen és una “solterona” de 40 anys que veu passar la vida al seu avorrit poble, tenint cura de la seva amargada mare. La relació tòxica i immutable que té aquesta estranya parella es veurà sacsejada per l’aparició d’en Pato i d’en Ray Dooley, representats per Ernest Villegas i per l’Enric Auquer.

Continua llegint «La reina de la bellesa de Leenane (Biblioteca de Catalunya)»

Ifigènia en taxi (Àtic 22)

Dijous 7 de febrer vaig anar a veure “Ifigènia en Taxi” a l’Àtic 22 del Tantarantana, una obra escrita i dirigida per Sílvia Navarro i interpretada en solitari per Cristina Martínez. Un monòleg divertit que no perd l’oportunitat de fer-nos reflexionar.

L’obra ens explica, a través del mite d’Ifigènia (mite que jo no coneixia) la història d’una noia que la societat ha condemnat (sacrificat) per no poder adaptar-se al que es considera normal. De forma completament intercalada la descobrirem al llarg de dos períodes de la seva vida: Durant la infantesa, quan encara és una noia creativa, curiosa i -com no es cansa de repetir la seva professora- amb el cap ple de pardals i ja de més gran, una dona plena de pors, de dubtes i d’infelicitat.

La crítica que l’obra fa al sistema educatiu és el que més ha ressonat aquests dies dins el meu cap. Segurament perquè jo mateix em considero un fracàs d’aquest sistema educatiu. L’obra també aprofita per parlar de les xarxes socials -on ens amaguem mostrant només la nostra millor cara- i de les discoteques “aquests llocs foscos, sorollosos i angoixants” on seguim anant els joves i no tan joves. Continua llegint «Ifigènia en taxi (Àtic 22)»

Afanys d’amor perduts (TNC)

He anat a veure a la Sala Petita del TNCAfanys d’amors perduts“, una de les primeres obres de William Shakespeare dirigida per Pere Planella i amb la traducció de Salvador Oliva. M’ho he passat d’allò més bé tot i que —intentaré explicar-me al llarg de la crítica— no m’ho han posat gens fàcil.

Entre aquesta temporada i la passada he vist representar —totes per primera vegada— les comèdies “Somni d’una nit d’estiu”, “Nit de reis”, “Tot va bé si acaba bé” i “Al vostre gust”. Les similituds són clares, sobretot en les dues primeres. L’obra Afanys d’amors perduts és una comèdia amb un embolic de trames, on no hi falten malentesos i on al final tot acaba bé.

Realment m’ha agradat molt, però crec que l’escenografia, m’ha impedit gaudir l’obra en la seva totalitat. La Sala Petita del TNC s’havia muntat, aquesta vegada, a tres bandes. Cosa que he vist fer a moltes sales diferents amb uns resultats excel·lents. Aquest no ha estat el cas.

Continua llegint «Afanys d’amor perduts (TNC)»