Ifigènia en taxi (Àtic 22)

Dijous 7 de febrer vaig anar a veure “Ifigènia en Taxi” a l’Àtic 22 del Tantarantana, una obra escrita i dirigida per Sílvia Navarro i interpretada en solitari per Cristina Martínez. Un monòleg divertit que no perd l’oportunitat de fer-nos reflexionar.

L’obra ens explica, a través del mite d’Ifigènia (mite que jo no coneixia) la història d’una noia que la societat ha condemnat (sacrificat) per no poder adaptar-se al que es considera normal. De forma completament intercalada la descobrirem al llarg de dos períodes de la seva vida: Durant la infantesa, quan encara és una noia creativa, curiosa i -com no es cansa de repetir la seva professora- amb el cap ple de pardals i ja de més gran, una dona plena de pors, de dubtes i d’infelicitat.

La crítica que l’obra fa al sistema educatiu és el que més ha ressonat aquests dies dins el meu cap. Segurament perquè jo mateix em considero un fracàs d’aquest sistema educatiu. L’obra també aprofita per parlar de les xarxes socials -on ens amaguem mostrant només la nostra millor cara- i de les discoteques “aquests llocs foscos, sorollosos i angoixants” on seguim anant els joves i no tan joves.

Cristina Martinez demostra una gran versatilitat al llarg de la representació ballant, cantant, recitant, corrent, i tota l’obra es desenvolupa a un ritme frenètic acompanyat, de tant en tant, d’imatges projectades a tota pastilla en una pantalla. Competicions d’esport, gent exageradament atractiva passant-s’ho exageradament bé,  produccions en cadena d’una fàbrica, … Aquestes serveixen per remarcar les paraules que recita l’actriu i que ens deixa imprès a la retina -tot i no recordar la majoria d’imatges- aquesta sensació de l’escola com una fàbrica per acabar pensant tots de la mateixa forma i actuant de la mateixa manera.

El fet és que vaig gaudir d’allò més amb aquesta peça teatral que només s’ha representat durant quatre dies i que per culpa de les limitades capacitats d’un servidor no he pogut publicar abans. Si teniu la sort de veure-la en alguna cartellera, no us ho penseu i aneu-hi.

Afanys d’amor perduts (TNC)

He anat a veure a la Sala Petita del TNC “Afanys d’amors perduts”, una de les primeres obres de William Shakespeare dirigida per Pere Planella i amb la traducció de Salvador Oliva. M’ho he passat d’allò més bé tot i que —intentaré explicar-me al llarg de la crítica— no m’ho han posat gens fàcil.

Entre aquesta temporada i la passada he vist representar —totes per primera vegada— les comèdies “Somni d’una nit d’estiu”, “Nit de reis”, “Tot va bé si acaba bé” i “Al vostre gust”. Les similituds són clares, sobretot en les dues primeres. L’obra Afanys d’amors perduts és una comèdia amb un embolic de trames, on no hi falten malentesos i on al final tot acaba bé.

Realment m’ha agradat molt, però crec que l’escenografia, m’ha impedit gaudir l’obra en la seva totalitat. La Sala Petita del TNC s’havia muntat, aquesta vegada, a tres bandes. Cosa que he vist fer a moltes sales diferents amb uns resultats excel·lents. Aquest no ha estat el cas.

A mi m’ha tocat seure en un dels laterals i allà hi tenia el tronc d’un arbre —que no aportava res a la història— que m’impedia, en alguns moments, veure la cara dels actors.

Després hi havia parts on, literalment, només els espectadors que estaven a la grada central podien veure el que passava, com és el cas de la projecció d’una pel·lícula.

La sensació que m’ha fet és que l’obra estava pensada per utilitzar l’estructura de teatre a l’italiana i que a l’últim moment —sense pensar-s’ho massa— havien optat per les tres grades.

Per altra banda no tinc res negatiu a dir de les actuacions, ans al contrari, m’han semblat d’allò més encertades. Les dones de l’obra eren brillants i enginyoses, mentre que els homes eren representats com a autèntics rucs. La música anava a càrrec de l’Albertí i no va ser fins acabada la funció que vaig adonar-me que no li havia prestat atenció. Segurament doncs —ja que ni la vaig trobar a faltar ni tampoc em va molestar— va ser adequada.

Per acabar m’agradaria afegir una reflexió sobre les dones de l’obra. No patiu, no és meva.

M’estic llegint l’assaig de la Virginia Wolf “Una cambra pròpia”. L’obra que en un principi havia de ser “només” una reflexió de la dona i la literatura, acaba aprofundint sobre el paper de la dona al mon —en el passat i el seu present— És en el tercer capítol del llibre on Wolf fa una reflexió sobre Shakespeare. Es pregunta —entre altres coses— com és possible que tot i el clar menyspreu que rebien les dones de l’època, aquestes sortissin a l’obra del dramaturg com a persones amb gran eloqüència i enginy, quan al món real, amb prou feines havien après a llegir i escriure abans de ser venudes com esclaves als seus marits. És realment estrany doncs que Shakespeare creés aquestes dones —com tants autors antics— heroiques i mesquines; esplèndides i sòrdides; infinitament belles i insuportablement lletges, però en canvi no es permetés que interpretessin aquests mateixos papers al teatre.

L’Alegria (Sala Beckett)

He enxampat l’últim dia d’Alegria a la Sala Beckett, una obra escrita i dirigida per Marilia Samper. Una dramaturga que va ser resident a la Beckett durant la temporada 2016-2017 i d’on va sortir aquesta obra que m’ha entusiasmat.

Entrem a la polivalent sala Beckett. La disposició de l’escenari, aquesta vegada, segueix la forma clàssica. Seiem a les nostres butaques i esperem que acabi d’entrar tothom. A l’escenari hi ha un cubicle, tres parets que ens mostren un menjador d’una casa, unes finestres a la dreta i una taula amb unes cadires al centre. No podem veure les esquerdes de la paret –és massa fosc– però les intuïm. De sobte, apareixen a escena els personatges principals. La Júlia (Lluïsa Castell) portant al seu fill en cadira de rodes i l’Eli (Alejandro Bordanove) un jove que pateix paràlisis mental. Es planten al bell mig de l’escenari amb només un focus de llum il·luminant-los i observem com la mare comença a vestir –durant cinc minuts– el seu fill. Una escena preciosa que ens prepara per a tot el que vindrà i que acaba quan l’Eli, un cop vestit, s’aixeca sobtadament de la cadira. Llavors, encara sorpresos, ens comença a fer de narrador i a posar-nos en context. Som a l’extraradi d’una gran ciutat, en una zona pobre, on l’Eli i la seva mare viuen en un pis de lloguer. La mare és una dona sense recursos ni estudis que treballa en una feina precària que li destrossa la salut. A l’entrada del bloc de pisos on viuen hi ha nou esglaons que impedeixen a l’Eli, ara que s’ha fet gran i que la seva mare ja no pot carregar-lo en braços, sortir al carrer. La Júlia, que veu com el seu fill es podreix a casa, demana a la comunitat de veïns de construir una rampa però…

No us deixeu enganyar pel títol, l’obra és incòmoda i crua. Però Samper no n’ha volgut –i això ho diu ella mateixa– fer una història massa sentimental, des de l’alerta o el lament. La protagonista és forta, decidida, sempre duu el somriure posat i l’Eli es passa mitja obra rient. És potser això, retratar aquesta història sense floritures i mostrant la sincera lluita dels personatges, el que fa l’obra tan real.

Continua llegint «L’Alegria (Sala Beckett)»

La niña gorda (TNC)

Aquest any el TNC ha dedicat l’epicentre patrimonial a Santiago Rusiñol. A començament de la temporada vam gaudir dels Jocs Florals de Can Prosa i ara hem pogut disfrutar, a la Sala Tallers, de la deliciosa obra La niña gorda.

El polifacètic Santiago Rusiñol va publicar l’any 1917 la novel·la humorística La niña gorda, una paròdia de la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, obra que utilitzava la seva protagonista per descriure i promoure els valors noucentistes. Amb La niña gorda però, Rusiñol ens explica la història d’una noia que neix en una família de classe baixa, amb una malaltia semblant al gegantisme que la fa engreixar sense límits aparents. Ella, serà explotada per diversos homes, com a atracció de circ a causa de les seves mides descomunals.

Continua llegint «La niña gorda (TNC)»

El llarg dinar de Nadal (Maldà)

El Maldà torna en aquestes dates a rescatar un èxit de la seva cartellera: El llarg dinar de Nadal. Em va trucar el meu avi per avisar-me que, sobretot, no em perdés aquesta obra i ja se sap que a la gent gran se li ha de fer cas.

El llarg dinar de Nadal és una obra escrita pel dramaturg nordamericà Thornton Wilder l’any 1931. La companyia Ruta 40 ens mostra, a través de noranta dinars de Nadal, la família Bayard, on veurem fins a quatre relleus generacionals en una època on tot canvia i al mateix temps tot resta igual.

Continua llegint «El llarg dinar de Nadal (Maldà)»

2×1 en bolets

Aquest any, gràcies a les abundants pluges que s’han esdevingut quan convenia, tenim una tardor replena de bolets. És un any boníssim i els fans d’aquesta activitat n’estan encantats. Estic en grups de WhatsApp on constantment rebo imatges de cistells plens a vessar de rovellons, fredolics, llenegues, camagrocs, …

Al començament ho trobava divertit. Recordo les excursions amb el meu pare pels boscos de l’Empordà, però per culpa d’aquestes excepcionals condicions hi ha gent que comença a no tocar ni quarts ni hores.

Continua llegint «2×1 en bolets»

Carícies

Aquell matí m’havia llevat malalt i no havia anat a l’escola. Jo, que sempre he tingut una tolerància nul·la al malestar, havia ploriquejat tot el dia fins que la mare em va posar una pel·lícula. Ella s’havia quedat a casa per cuidar-me i estava al sofà, al meu costat. La meva orella descansava sobre la seva panxa. Tenia fred i el seu estómac desprenia una calor que em va reconfortar. Vaig sentir el seu cos en funcionament. Els pulmons s’encarregaven de transportar l’oxigen al torrent sanguini i el cor bategava aquesta sang fins els llocs més inhòspits. Pensant allò em vaig adonar que jo ja no respirava per la boca, ara ho feia amb moltes dificultats, però podia tornar a respirar pel nas. La meva cara descansava sobre l’estómac, el ventre que havia sigut la meva llar durant 9 mesos, on m’havia desenvolupat, passant d’idea dins el pensament dels meus pares a un ésser humà. Un nadó indefens i ploraner. De sobte, la mà de la mare va començar a acariciar-me els cabells. Moviments lents, rítmics, afectuosos. Ara, cada respiració era més fàcil que l’anterior, les parpelles se’m van tornar pesades i com si no em pertanyessin van caure lentament.

El final de la nit

El seu cap no podia entendre què li havia vist a aquella dona. La primera nit que la va veure, al club de jazz, anava força begut. Unes copes de més. Ara, sobri, se la mirava i no podia estar més decebut. Aquella dona tocava el contrabaix d’una forma magistral -això se li havia de reconèixer-, però aquella cara que l’última nit li havia semblat atractiva, ara el repugnava. Continua llegint «El final de la nit»

El rei del Jazz

No podia entendre com aquell noi era el líder d’un quintet de jazz. Cada paraula que sortia de la seva la boca, la repetia tres vegades amb un tartamudeig penós, cada pas que feia semblava en fals, cada frase que deia, intentant fer-se el simpàtic, semblava forçada, fora de lloc. Com més el mirava, amb aquella roba tres talles grossa i aquell somriure tremolós, menys ho entenia. Però llavors es va posar a tocar, i per art de màgia, els seus moviments es van tornar segurs, els seus dits es movien pels pistons de la trompeta amb agilitat i elegància, dos adjectius que, segons abans, mai hagués imaginat utilitzar per descriure aquell noi que ara brillava sota la llum del focus i la gent aplaudia cada vegada que acabava un solo.

El tema va finalitzar i just l’instant en què els seus llavis van deixar de tocar l’instrument de vent, tota la seva gràcia i elegància van desaparèixer, mentre que una pluja d’aplaudiment l’ovacionava. Va tornar a mostrar inseguretat, una vacil·lació que  tot el seu cos desprenia, com una fragància massa forta. Va acostar altre cop els seus llavis al bec de l’instrument i la postura, els gestos i la figura del jove van canviar, dalt de l’escenari ell era el rei.

Dissabte Negre

En Ramon s’ha passat tota aquesta setmana al llit, malalt, esperant la mort. Li és completament igual que tots els metges que ha visitat li hagin assegurat, una i altra vegada, que no li passa res. Ell, que coneix perfectament el seu cos, diu que té els dies comptats i s’ha passat tot aquest temps deprimit.
Abans d’explicar la terrible experiència que aquest pobre noi va viure aquella tràgica nit de dissabte, crec que seria bo que coneguéssiu una mica en Ramon.

El meu amic Ramon és una persona un xic negativa, repeteix constantment que la humanitat està destinada a la destrucció absoluta. Tot i això, té una consciència ecologista molt desenvolupada, potser fins i tot un pèl massa. No fuma, no beu i fa esport regularment. És la persona, del meu entorn, que cuida més el seu cos, i tot i així té la certesa que morirà jove a causa d’un càncer o d’alguna malaltia encara desconeguda.
Crec que amb aquesta petita descripció, ja podeu començar a fer-vos-en una idea, però us explicaré un parell d’anècdotes més per assegurar-me que teniu context suficient.

En Ramon porta sempre a la butxaca una ampolleta de sabó líquid amb antisèptic, a punt per utilitzar-la en cas d’emergència. Mai sap a qui haurà de donar la mà.

Té pànic als microones. Un dia va mirar un reportatge que explicava tot de malalties relacionades a l’exposició a les ones d’aquests aparells i per aquesta raó va desfer-se del seu i des d’aleshores no s’apropa a cap cuina.

És enemic declarat dels cotxes i la contaminació. Quan surt a passejar, cosa que fa molt freqüentment, decideix el seu itinerari segons el trànsit que hi ha a la ciutat. Ara està molt content, perquè té una aplicació mòbil que l’avisa del nivell de pol·lució i així, si la cosa es posa lletja, pot tornar de pet a casa.

Cada dues setmanes, fa una visita al metge de capçalera perquè li faci una revisió ràpida i així assegurar-se unes setmanes més de vida. És per això que si algun dia el veieu, eviteu parlar-hi el dimarts de la primera i tercera setmana del mes, que és quan està esperant els resultats i acostuma a estar emocionalment inestable.

Ara crec que ja podreu entendre com de tràgic va ser aquell Dissabte Negre, nom amb que els seus amics més pròxims vam batejar aquell fatídic dia, donat que vam patir igual o més les seves conseqüències.

En Joan, un company de feina, va organitzar un sopar d’empresa a casa seva i en Ramon tot i les reticències incials va acceptar, ja que també hi anava convidada la noia de recursos humans que tant li agradava.

Quan en Ramon va arribar, ja estava tot llest. Hi havia la taula parada amb unes estovalles netes com una patena, tots els plats eren blancs i desinfectats i en Ramon va cometre l’error de relaxar-se, cosa que no es perdonarà mai.

Quan ja estaven tots entaulats, en Joan va començar a treure plates, entre elles una truita de patates que va tenir un gran èxit. Tots l’estaven gaudint quan una de les noies va fer, de sobte, una ganyota. La taula sencera va observar com amb la llengua, buscava alguna cosa entre les dents. Finalment va introduïr els dits a la boca i en va treure una peça sòlida. – Mireu que he trobat – Va exclamar mentre mostrava a tothom el petit tros de plàstic que havia descobert a la truita. En aquell moment en Joan va treure’s també un plàstic de la boca. – Que estrany – Va dir i mentre tots intentaven esbrinar quina en podia ser la procedència, en Ramon ja començava a marejar-se. Segons explica, és possible que durant un segon perdés la consciència, no n’està del tot segur, perquè ningú va semblar adonar-se’n. Va començar a suar, el cap li anava a mil per hora. No devia fer molt bona cara, perqué la noia de recursos humans que li agradava es va preocupar pel seu estat. Encara tenia la boca plena de truita, però ja n’havia ingerit molta. Va aixecar-se i va anar cap al lavabo. Va tancar-se a dins i va escopir a la tassa tot el que encara no s’havia empassat. Va mirar-se al mirall i es va netejar la cara. Era cert, feia molt mala pinta.
Tot de preguntes anaven i venien pel seu cap. Quant plàstic hauré menjat? Quins efectes produïrà això al meu cos? Serè capaç d’absorbir tot aquest material tòxic? De sobte, la solució, va aparèixer com un llamp, clara dins el seu cap. Necessitava vomitar, si ho feia, trauria tot el plàstic que s’havia empassat i sortiria d’aquella situació sa i estalvi. Es va posar de genolls davant el vàter i ell jura que estava disposat a fer-ho, però que quan va començar a posar la mà dins la boca i el dit va acariciar la campaneta, va aturar-se de cop. Va recordar un reportatge que havia vist, no feia gaire, on s’explicava que vomitar era extremadament perjudicial per la salut i ho va deixar córrer. – Ramon no tens més remei, has de vomitar. – S’anava dient. – Vols morir per sobredosis de plàstic? – De tant en tant s’omplia de valor i ho intentava de nou, però de seguida havia de recular perquè l’angúnia era superior a les ganes de viure.

Després d’una bona estona, derrotat, va sortir del lavabo i va tornar a la taula on els seus companys continuaven menjant com si no passés res. Va excusar-se dient que no es trobava gaire bé i va marxar.

En sortir al carrer va anar directament a emergències per fer-se un rentat d’estómac. El metge el tractà de boig i el va fer marxar cap a casa. De camí, va aprofitar per trucar tota la seva família i acomiadar-se de cada un d’ells.

Ell ja sap que morirà, diu que no hi ha justícia en aquest món i s’ha passat al llit tota la setmana entre plors i retrets. No importa quants metges li hagin dit que està fort com un roure, ell sap la veritat. Aviat, quan vegi que la mort no se l’emporta, anirà sortint al carrer, però sempre amb la por que el tros de plàstic faci efecte en el moment més inoportú.