Per un moment

Estic fent cua a la cafeteria que hi ha al costat de casa meva i la porta s’obre darrere meu. Involuntàriament giro el cap, un mal costum que tinc quan no hi ha res més a fer. Entra una noia, preciosa. En veura-la no puc evitar aguantar la respiració. Flota per aquella cafeteria, esquivant taules, mitja volta, cadires, tot en un deliciós vals. Ella, com si sabés que he descobert el seu secret, em somriu.
– Què voldràs? – Em pregunta el cambrer. Sembla molest, no sabria dir quant de temps porta esperant-se. He quedat estabornit amb el somriure dedicat per aquella noia i em giro lentament intentant dissimular.
– Un cafè amb llet quan puguis, si us plau. Un altre cambrer aparèixer i la noia en demana un altre cafè amb llet per ella. Tots dos estem esperant, l’un al costat de l’altre. Només la puc veure de reüll. Ella està de braços creuats, tirada cap endavant mentre intenta llegir el menú del dia. De tant en tant es col·loca un floc de cabell darrere l’orella, que de seguida tornarà a rebel·lar-se. De sobte arriba un cambrer i deixa un cafè amb llet sobre el taulell. Els dos ens hi llancem. Les nostres mans es toquen, només un instant, però jo sento la seva pell, molt fina, freda.
-Perdona, jo hi era abans. – diu – i les nostres mirades es creuen per primera vegada. Sento pànic, en aquells ulls m’hi podria perdre per sempre.
– El teu cambrer encara t’està fent el cafè – torna a dir, mentre fa una ganyota, quasi de fàstic i em senyala el cambrer que m’ha pres nota. La manera com ho diu em molesta molt.
– Jo he arribat abans, així que aquest cafè és per mi. – Mentre ho dic, aprofito per agafar el cafè i fer-me’l meu. No li falta raó. El meu cambrer, que ha de ser un novell o el tonto del poble, encara m’està escalfant la llet. Però la manera que aquella noia exigeix el seu cafè treu el pitjor de mi. La seva cara de fàstic, fa que em senti rebutjat, ferit. Aquell primer somriure m’havia alegrat el dia, però bé, ara és igual, tinc el cafè a la mà i començo a marxar.

 

Just quan estava empenyent la porta per sortir vaig fer mitja volta -Escolta, perdona, tens raó, aquest cafè l’ha portat el teu cambrer, així que és per tu.

 

I a partir d’aquí vam començar a parlar, no recordo de què, però vam connectar, tan senzill com això. Just quan ens acomiadàvem li vaig demanarv per anar a sopar, alguna nit. Ella va dubtar un instant, el segon més etern de tots els segons, i llavors em va dedicar un altre somriure que em va fondre el cor.

 

Com sempre, vaig arribar més d’hora al restaurant, estava molt nerviós, feia molt temps que no tenia vuna cita i aquesta noia m’agradava molt.

 

Al principi de la nit tot va ser una mica incòmode, al capdavall érem dos desconeguts explicant-nos intimitats, però la màgia del vi ho suavitzava tot i la vaig fer riure. Hi ha un abans i un després a d’aquella primera vegada que la vaig sentir riure. Quin perill.

 

Ens vam acomiadar després de fer unes copes i aquesta vegada va ser ella qui va prendre la iniciativa. Em va fer un petó curt, però intens, suficient perquè no pogués pensar en res més tota la setmana següent. De camí cap a casa, caminava pels carrers que m’eren stan familiars, però que aquella nit sentia tan diferents…
Obro la porta de la cafeteria, fa molt fred i em poso la mà que tinc lliure dins la butxaca dels pantalons. Estic trits. Per un moment, dins la meva imaginació, tot ha sigut real.

Un món millor

Em vaig despertar enmig de la nit, s’havia posat a ploure. Vaig revisar que totes les meves coses estiguessin al seu lloc i vaig acariciar en Tom. Collons quin fred que feia. Quan dorms al carrer descobreixes una nova forma d’experimentar-lo. Sempre m’ha fet gràcia la gent que explica com arriba un moment en que ja no sents més el fred. Què més voldria jo. Notes com cada extremitat del teu cos es trenca. Les orelles, el nas, les mans, els peus, res se’n salva. Però el pitjor de tot és quan plou, llavors el fred es torna inhumà, el dolor penetra dins els ossos, dins la mateixa ànima i aprofita la nova posició per esguinçar-te des d’allà.
Per sort, aquella nit m’havia ficat dins una entrada espaiosa i la pluja no em tocaria. Vaig començar a buscar dins la bossa. La meva mà, curiosa, volia l’única cosa que em podria escalfar el cos. En Tom es va despertar quan un llamp va il·luminar tota la ciutat de Barcelona
– Shhh, tranquil maco, només és un llamp – vaig dir, molt fluixet, mentre l’acariciava darrere les orelles. Amb la mà lliure per fi vaig trobar l’ampolla de plàstic, la vaig destapar i per simple costum en vaig olorar l’interior. Semblava alcohol de curar, però era just el que necessitava i vaig somriure enmig de la foscor.
Va començar a ploure a bots i barrals i vaig fer el primer glop. Tot i que encara em sentia embriagat per tot el que havia begut aquella tarda, l’estómac se’m va regirar i se’m va posar pell de gallina a la nuca. Aquella ampolla portava prop de sis begudes alcohòliques diferents, ja que em dedicava a arreplegar tots els culs d’alcohol que trobava. Però com passa sempre, el segon glop va entrar més bé i el món em va semblar un lloc millor.

Nit de cap d’any

Es va passar una hora buscant els calçotets vermells. Hi ha qui pensarà que una hora és molt temps perdut buscant uns calçotets, però aquella era la nit de cap d’any i el Jordi necessitava trobar-los fos com fos. La raó era que l’èxit d’aquella nit es podia veure seriosament afectada per la trobada o no dels calçotets vermells.  I mira que perdre qualsevol cosa en aquell pis era difícil. Era la cosa més petita que us pugueu imaginar. Al Jordi les coses no li anaven gaire bé, vivia en un “zulo”, quatre parets que li servien de rebedor, cuina, menjador, sala d’estar, despatx, gimnàs, lavabo i per últim i més important, ja que un bon descans ho és tot,  dormitori. Era per tot això que el Jordi necessitava trobar els seus calçotets vermells, els de la sort, perquè si tot anava bé, aquella nit la seva exdona li perdonaria encara no sabia del tot el què, deixaria el capullo dels seu nòvio i podria tonar a casa amb els seus fills i el seu estimat gos Xuxu.

Va buscar per tot arreu, ho va remenar tot, tenia tan poc on buscar que durant l’hora que hi va dedicar va poder començar de nou vint-i-tres vegades. Al final es va donar per vençut. Primer va cridar, després va riure d’histèria i per últim va plorar.

L’endemà, en entrar a la dutxa, va adonar-se que portava posats el calçotets vermells i no li va quedar cap altre remei.

[…]

Quan la policia va tirar la porta a terra es va trobar amb una minúscula habitació equipada amb tot el necessari per viure: rebedor, cuina, menjador, sala d’estar, despatx, gimnàs, lavabo, un dormitori i, com si tot això no fos prou increïble, el Jordi hi era mort al bell mig d’aquesta, penjat d’uns calçotets vermells. Una altra demostració del que es pot aconseguir amb l’espai ben utilitzat

De zero a un – Com inventar el futur – Peter Thiel

Peter Thiel és un dels cofundadors de PayPal, el primer inversor de Facebook i ha proporcionat financiació per empreses com: SpaceX, Linkedin, Yelp, Spotify, …  Vaja que no ho ha fet malament a la vida.

 

El llibre és una reflexió de les preguntes que et tens que respondre per fer que un negoci triomfi.

La majoria d’empreses es creen i fan un progrés horitzontal (de 1 a n) és a dir veuen un espai en mercat existent i copien a la competència. La globalització és l’exemple més clar d’aquesta tendència.  Copiar coses que funcionen el alguna part a la resta del món.

Per l’altre banda es pot fer un progrés vertical (de 0 a 1). En aquest segon cas entre en joc la tecnologia. Aquesta és més difícil de dur a terme perquè implica fer alguna cosa que ningú a fet abans.

 

Després d’aquesta introducció d’alguns conceptes molt interessants ens fa un resum de la història del col·lapse de las puntocom i 4 idees que els empresaris van aprendre retocades pel mateix Thiel.

  • És millor arriscar la audàcia que la trivialitat.
  • Un mal pla és millor que cap pla.
  • Els mercats competitius destrueixen els beneficis.
  • Les ventes importen igual que el producte.

Segons ens han explicat la competència perfecte és l’estat ideal que tota empresa hauria d’aspirar. Thiel ens explica i raona perquè això és fals.

En la competència perfecte cap empresa té el poder del mercat i per tant tots tenen que vendre al preu que el mercat determini. En el cas de pujar la demanda, noves empreses entraran per fer-se amb el marcat. “Bajo la competència perfecta, en el largo plazo ninguna compañía percibe beneficio económico”.

En canvi l’empresa monolítica, que Thiel ens comenta,  es aquella que ha creat un producte/servei que els diferencia, que els fa únics i que els dona dècades de beneficis amb l’opció de seguir innovant.

Al final del capítol ens deixa la següent frase: “Todas las compañías felices son distintes: cada una gana un monopolio resolviendo un problema único. Todas als compañías fracasadas son iguales: fracasaron por no poder escapar de la competència”.

Característiques del monopoli:

  • Tecnologia pròpia: Si la tecnologia és pròpia serà quasi impossible de copiar.
  • Efectes de xarxa: Com més persones utilitzin el teu productes a més persones arribarà
  • Economia d’escala: Crear productes que tinguis pocs costos de “fabricació” ja que les empreses monolítiques es fan fortes a mesura que és fan més grans.
  • Marca: Crear una marca que diferenciï el teu producte de manera que creï una categoria en si.

Per acabar Thiel ens comenta les 4 futurs possibles on pot arribar la societat.

El primer és el col·lapse recurrent. És aquell futur cíclic on alguns períodes progressarem i d’altres ens estancarem.

El segon és l’estancament, on el futur serà molt semblant al present ja que no hi haurà progres.

El tercer és l’extinció, és difícil no plantejar-se en la societat que vivim un final fatídic. Un col·lapse tant devastador que no sobrevivim a ell.

El quart i últim és l’enlairament. Aquí creem la nostra pròpia tecnologia per construir un futur millor. On el progres no s’atura mai.

 

Però com molt bé diu Thiel sigui quin sigui el futur que ens depara no es produirà sol.  No podem donar per fet que el futur serà millor. Tenim que treballar per començar a crear-lo avui.

 

Comprar llibre a Amazon

 

Els secrets de la ment milionària – T. Harv Eker

El llibre els secrets de la ment milionària  es divideix en dos parts principals.

En la primera part Harv ens introdueix un nou concepte.

El patró dels diners és la conducta que ens han inculcat de petits i que ens fa actuar d’una manera o altre en vers als diners.

Frases que em sentit tota la vida han marcat el que signifiquen els diners per nosaltres “Los ricos són avariciosos y mezquinos”, “ahorrar para cuando lleguen las vacas flacas” y “tienes que estudiar para tenenr un buen trabajo y asi tener un buen sueldo”. Aquestes idees les tenim el subconscient i ens condicionen les nostres accions i la nostre forma de pensar. Si tens un patró amb idees com les que em comentat no podràs ser ric, t’autosabotejaràs per no arribar a ser avariciós, mala persona o totes les connotacions negatives que la teva ment té associades als diners.

La majoria de la gent, no tenen la capacitat interna per crear i conservar grans sumes de diners, ni per afrontar tots els reptes que acompanyen els diners i l’èxit.

Per tant el nostre patró dels diners definirà el nostre futur econòmic.

La segona part del llibre consta d’un seguit d’afirmacions que exemplifiquen la forma d’actuar de les persones riques en juxtaposició al les pobres.

En aquest resum he fet una petita selecció dels que he trobat més interessants.

  • “La gente rica piensa: Yo creo en mi vida. La gente pobre piensa: La vida es algo que me sucede” Tots coneixem a l’amic o familiar que passi el que passi a la seva vida ell no és el culpable. Sempre té algú a qui senyalar i ficar les culpes.

I si simplement som víctimes, “marionetas del estado”, no podem canviar el nostre destí simplement viure la vida que ens ha tocat.

La gent rica creu que el seu futur el decideix ell amb les seves accions. La gent rica es compromet a ser rica i actua en conseqüència.

 

  • “La gente rica se centra en las oportunidades. La gente pobre se centra en los problemas.”

 

La gent rica es responsabilitza del seu futur i per tant farà que funcioni pel seus collons. La gent pobre en canvi té por del que pot passar, perquè dintre el seu cap no esta al volant de la situació i per tant en qualsevol moment tot pot explotar.

 

La gent rica és més gran que els seus problemes, s’ho agafa amb optimisme. Té clar l’objectiu final i no es queda paralitzat per les adversitats.

 

  • “La gente rica esta dispuesta a promocionarse a si misma. La gente pobre piensa negativamente en lo referente a la venta y la promoción.”

La gent rica creu amb el seu producte, creu que pot ajudar a moltes persones. Han treballat dur i per tant confien i coneixen el seu producte. Com haurien d’amagar al món una cosa que creuen que pot ajudar a la resta?

 

  • “Los ricos eligen que se les pague por según los resultados. Los pobres eligen que se les pague según el tiempo empleado”

És impossible fer-se ric cobrant per temps treballat. Les hores son un recurs limitat.  La gent rica confia amb la seva capacitat i per tant prefereix cobrar segons els resultats obtinguts. La gent pobre prefereix cobrar per sota de les seves possibilitats però assegurar-se que cada mes rebran el mateix sou.

 

  • “Los ricos aprenden y crecen constantemente. Los pobres piensan que ya lo saben.”

 

Una persona rica sap que per aconseguir els objectius que s’han marcat han de ser experts en diferents àmbits. I per tant estan constantment formant-se en les habilitats que creuen convenients.

 

  • “La gente rica administra bien su dinero. La gente pobre administra mal su dinero.”

L’hàbit d’administrar els diners és un dels més importants per ser ric. No té res a veure amb la quantitat de diners. L’única forma per ser lliure financerament és sent un gran administrador. Cada mes s’ha de separar el que és per invertir, el que és per gastar i el que és per les necessitats bàsiques.

 

Comprar llibre a Amazon