Per un moment

Estic fent cua a la cafeteria que hi ha al costat de casa meva i la porta s’obre darrere meu. Involuntàriament giro el cap, un mal costum que tinc quan no hi ha res més a fer. Entra una noia, preciosa. En veura-la no puc evitar aguantar la respiració. Flota per aquella cafeteria, esquivant taules, mitja volta, cadires, tot en un deliciós vals. Ella, com si sabés que he descobert el seu secret, em somriu.
– Què voldràs? – Em pregunta el cambrer. Sembla molest, no sabria dir quant de temps porta esperant-se. He quedat estabornit amb el somriure dedicat per aquella noia i em giro lentament intentant dissimular.
– Un cafè amb llet quan puguis, si us plau. Un altre cambrer aparèixer i la noia en demana un altre cafè amb llet per ella. Tots dos estem esperant, l’un al costat de l’altre. Només la puc veure de reüll. Ella està de braços creuats, tirada cap endavant mentre intenta llegir el menú del dia. De tant en tant es col·loca un floc de cabell darrere l’orella, que de seguida tornarà a rebel·lar-se. De sobte arriba un cambrer i deixa un cafè amb llet sobre el taulell. Els dos ens hi llancem. Les nostres mans es toquen, només un instant, però jo sento la seva pell, molt fina, freda.
-Perdona, jo hi era abans. – diu – i les nostres mirades es creuen per primera vegada. Sento pànic, en aquells ulls m’hi podria perdre per sempre.
– El teu cambrer encara t’està fent el cafè – torna a dir, mentre fa una ganyota, quasi de fàstic i em senyala el cambrer que m’ha pres nota. La manera com ho diu em molesta molt.
– Jo he arribat abans, així que aquest cafè és per mi. – Mentre ho dic, aprofito per agafar el cafè i fer-me’l meu. No li falta raó. El meu cambrer, que ha de ser un novell o el tonto del poble, encara m’està escalfant la llet. Però la manera que aquella noia exigeix el seu cafè treu el pitjor de mi. La seva cara de fàstic, fa que em senti rebutjat, ferit. Aquell primer somriure m’havia alegrat el dia, però bé, ara és igual, tinc el cafè a la mà i començo a marxar.

 

Just quan estava empenyent la porta per sortir vaig fer mitja volta -Escolta, perdona, tens raó, aquest cafè l’ha portat el teu cambrer, així que és per tu.

 

I a partir d’aquí vam començar a parlar, no recordo de què, però vam connectar, tan senzill com això. Just quan ens acomiadàvem li vaig demanarv per anar a sopar, alguna nit. Ella va dubtar un instant, el segon més etern de tots els segons, i llavors em va dedicar un altre somriure que em va fondre el cor.

 

Com sempre, vaig arribar més d’hora al restaurant, estava molt nerviós, feia molt temps que no tenia vuna cita i aquesta noia m’agradava molt.

 

Al principi de la nit tot va ser una mica incòmode, al capdavall érem dos desconeguts explicant-nos intimitats, però la màgia del vi ho suavitzava tot i la vaig fer riure. Hi ha un abans i un després a d’aquella primera vegada que la vaig sentir riure. Quin perill.

 

Ens vam acomiadar després de fer unes copes i aquesta vegada va ser ella qui va prendre la iniciativa. Em va fer un petó curt, però intens, suficient perquè no pogués pensar en res més tota la setmana següent. De camí cap a casa, caminava pels carrers que m’eren stan familiars, però que aquella nit sentia tan diferents…
Obro la porta de la cafeteria, fa molt fred i em poso la mà que tinc lliure dins la butxaca dels pantalons. Estic trits. Per un moment, dins la meva imaginació, tot ha sigut real.

Un món millor

Em vaig despertar enmig de la nit, s’havia posat a ploure. Vaig revisar que totes les meves coses estiguessin al seu lloc i vaig acariciar en Tom. Collons quin fred que feia. Quan dorms al carrer descobreixes una nova forma d’experimentar-lo. Sempre m’ha fet gràcia la gent que explica com arriba un moment en que ja no sents més el fred. Què més voldria jo. Notes com cada extremitat del teu cos es trenca. Les orelles, el nas, les mans, els peus, res se’n salva. Però el pitjor de tot és quan plou, llavors el fred es torna inhumà, el dolor penetra dins els ossos, dins la mateixa ànima i aprofita la nova posició per esguinçar-te des d’allà.
Per sort, aquella nit m’havia ficat dins una entrada espaiosa i la pluja no em tocaria. Vaig començar a buscar dins la bossa. La meva mà, curiosa, volia l’única cosa que em podria escalfar el cos. En Tom es va despertar quan un llamp va il·luminar tota la ciutat de Barcelona
– Shhh, tranquil maco, només és un llamp – vaig dir, molt fluixet, mentre l’acariciava darrere les orelles. Amb la mà lliure per fi vaig trobar l’ampolla de plàstic, la vaig destapar i per simple costum en vaig olorar l’interior. Semblava alcohol de curar, però era just el que necessitava i vaig somriure enmig de la foscor.
Va començar a ploure a bots i barrals i vaig fer el primer glop. Tot i que encara em sentia embriagat per tot el que havia begut aquella tarda, l’estómac se’m va regirar i se’m va posar pell de gallina a la nuca. Aquella ampolla portava prop de sis begudes alcohòliques diferents, ja que em dedicava a arreplegar tots els culs d’alcohol que trobava. Però com passa sempre, el segon glop va entrar més bé i el món em va semblar un lloc millor.