Un calaix de sastre
El Xavi, un home de 50 anys, porta tota la vida acomplexat. Té la tita petita, però petita de debò. Aviat s’acosta el 30è aniversari de casats amb la Berta i li agradaria fer-li una sorpresa.
Amb els anys, en Xavi ja ha après tots els trucs que un home pot utilitzar. Té l’esquena peluda com una catifa, però a les parts nobles no hi té ni un pèl, res. No es pot permetre perdre visibilitat a la zona.
Dos desconeguts es troben en la immensitat de la gran ciutat. Només els separa un pas zebra. Primer, ella li dedica una mirada curiosa que a ell li crida l’atenció. Es repassen de dalt a baix. Ell aparta la mirada, no vol semblar massa interessat, però quan torna, rendit per la necessitat, a mirar cap a aquella meravellosa cabellera castanya, ella encara té clavada la mirada cap a ell. Per alguna raó que nosaltres no entenem ells saben que estan predestinats i de sobte són molt conscients del semàfor que els separa. Tots dos miren els llums que ara comencen a parpellejar i els dos, amb la felicitat més sincera, es dediquen un somriure que té tants matisos que no sóc capaç de descriure-us. La llum taronja del semàfor centelleja lentament, infinitament per als nostres amants que només pensen a abraçar-se. Una eternitat després, sembla que el semàfor donarà per fi via lliure als ja enamorats, però ell endut per un rampell es llança a la carretera amb els braços oberts per poder abraçar a la persona que té a pocs metres. Ella, que ara té la mirada posada al semàfor, s’adona de la intenció d’ell i fa un pas endavant amb la voluntat de reduir al màxim la interminable espera. Un cotxe passa a tota velocitat i se l’emporta just quan les seves mans estaven a punt de tocar-se per primera vegada.