Dissabte Negre

En Ramon s’ha passat tota aquesta setmana al llit, malalt, esperant la mort. Li és completament igual que tots els metges que ha visitat li hagin assegurat, una i altra vegada, que no li passa res. Ell, que coneix perfectament el seu cos, diu que té els dies comptats i s’ha passat tot aquest temps deprimit.
Abans d’explicar la terrible experiència que aquest pobre noi va viure aquella tràgica nit de dissabte, crec que seria bo que coneguéssiu una mica en Ramon.

El meu amic Ramon és una persona un xic negativa, repeteix constantment que la humanitat està destinada a la destrucció absoluta. Tot i això, té una consciència ecologista molt desenvolupada, potser fins i tot un pèl massa. No fuma, no beu i fa esport regularment. És la persona, del meu entorn, que cuida més el seu cos, i tot i així té la certesa que morirà jove a causa d’un càncer o d’alguna malaltia encara desconeguda.
Crec que amb aquesta petita descripció, ja podeu començar a fer-vos-en una idea, però us explicaré un parell d’anècdotes més per assegurar-me que teniu context suficient.

En Ramon porta sempre a la butxaca una ampolleta de sabó líquid amb antisèptic, a punt per utilitzar-la en cas d’emergència. Mai sap a qui haurà de donar la mà.

Té pànic als microones. Un dia va mirar un reportatge que explicava tot de malalties relacionades a l’exposició a les ones d’aquests aparells i per aquesta raó va desfer-se del seu i des d’aleshores no s’apropa a cap cuina.

És enemic declarat dels cotxes i la contaminació. Quan surt a passejar, cosa que fa molt freqüentment, decideix el seu itinerari segons el trànsit que hi ha a la ciutat. Ara està molt content, perquè té una aplicació mòbil que l’avisa del nivell de pol·lució i així, si la cosa es posa lletja, pot tornar de pet a casa.

Cada dues setmanes, fa una visita al metge de capçalera perquè li faci una revisió ràpida i així assegurar-se unes setmanes més de vida. És per això que si algun dia el veieu, eviteu parlar-hi el dimarts de la primera i tercera setmana del mes, que és quan està esperant els resultats i acostuma a estar emocionalment inestable.

Ara crec que ja podreu entendre com de tràgic va ser aquell Dissabte Negre, nom amb que els seus amics més pròxims vam batejar aquell fatídic dia, donat que vam patir igual o més les seves conseqüències.

En Joan, un company de feina, va organitzar un sopar d’empresa a casa seva i en Ramon tot i les reticències incials va acceptar, ja que també hi anava convidada la noia de recursos humans que tant li agradava.

Quan en Ramon va arribar, ja estava tot llest. Hi havia la taula parada amb unes estovalles netes com una patena, tots els plats eren blancs i desinfectats i en Ramon va cometre l’error de relaxar-se, cosa que no es perdonarà mai.

Quan ja estaven tots entaulats, en Joan va començar a treure plates, entre elles una truita de patates que va tenir un gran èxit. Tots l’estaven gaudint quan una de les noies va fer, de sobte, una ganyota. La taula sencera va observar com amb la llengua, buscava alguna cosa entre les dents. Finalment va introduïr els dits a la boca i en va treure una peça sòlida. – Mireu que he trobat – Va exclamar mentre mostrava a tothom el petit tros de plàstic que havia descobert a la truita. En aquell moment en Joan va treure’s també un plàstic de la boca. – Que estrany – Va dir i mentre tots intentaven esbrinar quina en podia ser la procedència, en Ramon ja començava a marejar-se. Segons explica, és possible que durant un segon perdés la consciència, no n’està del tot segur, perquè ningú va semblar adonar-se’n. Va començar a suar, el cap li anava a mil per hora. No devia fer molt bona cara, perqué la noia de recursos humans que li agradava es va preocupar pel seu estat. Encara tenia la boca plena de truita, però ja n’havia ingerit molta. Va aixecar-se i va anar cap al lavabo. Va tancar-se a dins i va escopir a la tassa tot el que encara no s’havia empassat. Va mirar-se al mirall i es va netejar la cara. Era cert, feia molt mala pinta.
Tot de preguntes anaven i venien pel seu cap. Quant plàstic hauré menjat? Quins efectes produïrà això al meu cos? Serè capaç d’absorbir tot aquest material tòxic? De sobte, la solució, va aparèixer com un llamp, clara dins el seu cap. Necessitava vomitar, si ho feia, trauria tot el plàstic que s’havia empassat i sortiria d’aquella situació sa i estalvi. Es va posar de genolls davant el vàter i ell jura que estava disposat a fer-ho, però que quan va començar a posar la mà dins la boca i el dit va acariciar la campaneta, va aturar-se de cop. Va recordar un reportatge que havia vist, no feia gaire, on s’explicava que vomitar era extremadament perjudicial per la salut i ho va deixar córrer. – Ramon no tens més remei, has de vomitar. – S’anava dient. – Vols morir per sobredosis de plàstic? – De tant en tant s’omplia de valor i ho intentava de nou, però de seguida havia de recular perquè l’angúnia era superior a les ganes de viure.

Després d’una bona estona, derrotat, va sortir del lavabo i va tornar a la taula on els seus companys continuaven menjant com si no passés res. Va excusar-se dient que no es trobava gaire bé i va marxar.

En sortir al carrer va anar directament a emergències per fer-se un rentat d’estómac. El metge el tractà de boig i el va fer marxar cap a casa. De camí, va aprofitar per trucar tota la seva família i acomiadar-se de cada un d’ells.

Ell ja sap que morirà, diu que no hi ha justícia en aquest món i s’ha passat al llit tota la setmana entre plors i retrets. No importa quants metges li hagin dit que està fort com un roure, ell sap la veritat. Aviat, quan vegi que la mort no se l’emporta, anirà sortint al carrer, però sempre amb la por que el tros de plàstic faci efecte en el moment més inoportú.