El rei del Jazz

No podia entendre com aquell noi era el líder d’un quintet de jazz. Cada paraula que sortia de la seva la boca, la repetia tres vegades amb un tartamudeig penós, cada pas que feia semblava en fals, cada frase que deia, intentant fer-se el simpàtic, semblava forçada, fora de lloc. Com més el mirava, amb aquella roba tres talles grossa i aquell somriure tremolós, menys ho entenia. Però llavors es va posar a tocar, i per art de màgia, els seus moviments es van tornar segurs, els seus dits es movien pels pistons de la trompeta amb agilitat i elegància, dos adjectius que, segons abans, mai hagués imaginat utilitzar per descriure aquell noi que ara brillava a sota la llum del focus i la gent aplaudia cada vegada que acabava un solo.

El tema va finalitzar i just l’instant en què els seus llavis van deixar de tocar l’instrument de vent, tota la seva gràcia i elegància van desaparèixer, mentre que una pluja d’aplaudiment l’ovacionava. Va tornar a mostrar inseguretat, una vacil·lació que  tot el seu cos desprenia, com una fragància massa forta. Va acostar altre cop els seus llavis al bec de l’instrument i la postura, els gestos i la figura del jove van canviar, dalt de l’escenari ell era el rei.