2×1 en bolets

Aquest any, gràcies a les abundants pluges que s’han esdevingut quan convenia, tenim una tardor replena de bolets. És un any boníssim i els fans d’aquesta activitat n’estan encantats. Estic en grups de WhatsApp on constantment rebo imatges de cistells plens a vessar de rovellons, fredolics, llenegues, camagrocs, …

Al començament ho trobava divertit. Recordo les excursions amb el meu pare pels boscos de l’Empordà, però per culpa d’aquestes excepcionals condicions hi ha gent que comença a no tocar ni quarts ni hores.

Tinc amics que s’endinsen als frondosos boscos cap de setmana sí, cap de setmana també, per tornar a casa amb el cotxe ple d’aquests fongs. Si poden, s’escapen també durant la setmana en una petita excursió. El problema és que no hi ha prou àpats per menjar-se tots els bolets que aquests ensuma-pinassa saquegen del territori.

No els mou la fam, no els mou el contacte amb la natura, és una necessitat que els supera, és el “Si és gratis, ho vull” un principi que està molt present a la nostra societat.

Són gent que veuen els boscos plens d’un aliment que poden tenir de forma gratuïta i es llancen com rosegadors a omplir llurs neveres i congeladors.

Molts, són els mateixos que van a l’Ikea i s’emporten vint llapis de fusta, que després no faran més que destorbar per casa; són els mateixos que compren al supermercat cridats pels grans rètols del 2×1 coses que en veritat no necessiten; són els que agafen el diari gratis a la boca del metro, tot i que no tenen cap intenció de llegir-lo, i que el traginaran durant tot el trajecte. El problema és que aquesta gent, en comptes d’amagar-se d’aquestes baixeses, se’n senten orgullosos i mostren els seus trofeus amb el cap ben alt.

Per aquesta raó demano seny i exigeixo que finalitzi la follia d’aquests pobres desgraciats, capaços de llevar-se un diumenge al matí, moguts per l’ànsia viva d’acabar d’omplir la nevera amb el cony de bolets.

Carícies

Aquell matí m’havia llevat malalt i no havia anat a l’escola. Jo, que sempre he tingut una tolerància nul·la al malestar, havia ploriquejat tot el dia fins que la mare em va posar una pel·lícula. Ella s’havia quedat a casa per cuidar-me i estava al sofà, al meu costat. La meva orella descansava sobre la seva panxa. Tenia fred i el seu estómac desprenia una calor que em va reconfortar. Vaig sentir el seu cos en funcionament. Els pulmons s’encarregaven de transportar l’oxigen al torrent sanguini i el cor bategava aquesta sang fins els llocs més inhòspits. Pensant allò em vaig adonar que jo ja no respirava per la boca, ara ho feia amb moltes dificultats, però podia tornar a respirar pel nas. La meva cara descansava sobre l’estómac, el ventre que havia sigut la meva llar durant 9 mesos, on m’havia desenvolupat, passant d’idea dins el pensament dels meus pares a un ésser humà. Un nadó indefens i ploraner. De sobte, la mà de la mare va començar a acariciar-me els cabells. Moviments lents, rítmics, afectuosos. Ara, cada respiració era més fàcil que l’anterior, les parpelles se’m van tornar pesades i com si no em pertanyessin van caure lentament.