Publicat a

La niña gorda (TNC)

Aquest any el TNC ha dedicat l’epicentre patrimonial a Santiago Rusiñol. A començament de la temporada vam gaudir dels Jocs Florals de Can Prosa i ara hem pogut disfrutar, a la Sala Tallers, de la deliciosa obra La niña gorda.

El polifacètic Santiago Rusiñol va publicar l’any 1917 la novel·la humorística La niña gorda, una paròdia de la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, obra que utilitzava la seva protagonista per descriure i promoure els valors noucentistes. Amb La niña gorda però, Rusiñol ens explica la història d’una noia que neix en una família de classe baixa, amb una malaltia semblant al gegantisme que la fa engreixar sense límits aparents. Ella, serà explotada per diversos homes, com a atracció de circ a causa de les seves mides descomunals.

Continua llegint «La niña gorda (TNC)»

Publicat a

El llarg dinar de Nadal (Maldà)

El Maldà torna en aquestes dates a rescatar un èxit de la seva cartellera: El llarg dinar de Nadal. Em va trucar el meu avi per avisar-me que, sobretot, no em perdés aquesta obra i ja se sap que a la gent gran se li ha de fer cas.

El llarg dinar de Nadal és una obra escrita pel dramaturg nordamericà Thornton Wilder l’any 1931. La companyia Ruta 40 ens mostra, a través de noranta dinars de Nadal, la família Bayard, on veurem fins a quatre relleus generacionals en una època on tot canvia i al mateix temps tot resta igual.

Continua llegint «El llarg dinar de Nadal (Maldà)»

Publicat a

2×1 en bolets

Aquest any, gràcies a les abundants pluges que s’han esdevingut quan convenia, tenim una tardor replena de bolets. És un any boníssim i els fans d’aquesta activitat n’estan encantats. Estic en grups de WhatsApp on constantment rebo imatges de cistells plens a vessar de rovellons, fredolics, llenegues, camagrocs, …

Al començament ho trobava divertit. Recordo les excursions amb el meu pare pels boscos de l’Empordà, però per culpa d’aquestes excepcionals condicions hi ha gent que comença a no tocar ni quarts ni hores.

Continua llegint «2×1 en bolets»

Publicat a

Carícies

Aquell matí m’havia llevat malalt i no havia anat a l’escola. Jo, que sempre he tingut una tolerància nul·la al malestar, havia ploriquejat tot el dia fins que la mare em va posar una pel·lícula. Ella s’havia quedat a casa per cuidar-me i estava al sofà, al meu costat. La meva orella descansava sobre la seva panxa. Tenia fred i el seu estómac desprenia una calor que em va reconfortar. Vaig sentir el seu cos en funcionament. Els pulmons s’encarregaven de transportar l’oxigen al torrent sanguini i el cor bategava aquesta sang fins els llocs més inhòspits. Pensant allò em vaig adonar que jo ja no respirava per la boca, ara ho feia amb moltes dificultats, però podia tornar a respirar pel nas. La meva cara descansava sobre l’estómac, el ventre que havia sigut la meva llar durant 9 mesos, on m’havia desenvolupat, passant d’idea dins el pensament dels meus pares a un ésser humà. Un nadó indefens i ploraner. De sobte, la mà de la mare va començar a acariciar-me els cabells. Moviments lents, rítmics, afectuosos. Ara, cada respiració era més fàcil que l’anterior, les parpelles se’m van tornar pesades i com si no em pertanyessin van caure lentament.