Ifigènia en taxi (Àtic 22)

Dijous 7 de febrer vaig anar a veure “Ifigènia en Taxi” a l’Àtic 22 del Tantarantana, una obra escrita i dirigida per Sílvia Navarro i interpretada en solitari per Cristina Martínez. Un monòleg divertit que no perd l’oportunitat de fer-nos reflexionar.

L’obra ens explica, a través del mite d’Ifigènia (mite que jo no coneixia) la història d’una noia que la societat ha condemnat (sacrificat) per no poder adaptar-se al que es considera normal. De forma completament intercalada la descobrirem al llarg de dos períodes de la seva vida: Durant la infantesa, quan encara és una noia creativa, curiosa i -com no es cansa de repetir la seva professora- amb el cap ple de pardals i ja de més gran, una dona plena de pors, de dubtes i d’infelicitat.

La crítica que l’obra fa al sistema educatiu és el que més ha ressonat aquests dies dins el meu cap. Segurament perquè jo mateix em considero un fracàs d’aquest sistema educatiu. L’obra també aprofita per parlar de les xarxes socials -on ens amaguem mostrant només la nostra millor cara- i de les discoteques “aquests llocs foscos, sorollosos i angoixants” on seguim anant els joves i no tan joves.

Cristina Martinez demostra una gran versatilitat al llarg de la representació ballant, cantant, recitant, corrent, i tota l’obra es desenvolupa a un ritme frenètic acompanyat, de tant en tant, d’imatges projectades a tota pastilla en una pantalla. Competicions d’esport, gent exageradament atractiva passant-s’ho exageradament bé,  produccions en cadena d’una fàbrica, … Aquestes serveixen per remarcar les paraules que recita l’actriu i que ens deixa imprès a la retina -tot i no recordar la majoria d’imatges- aquesta sensació de l’escola com una fàbrica per acabar pensant tots de la mateixa forma i actuant de la mateixa manera.

El fet és que vaig gaudir d’allò més amb aquesta peça teatral que només s’ha representat durant quatre dies i que per culpa de les limitades capacitats d’un servidor no he pogut publicar abans. Si teniu la sort de veure-la en alguna cartellera, no us ho penseu i aneu-hi.

Afanys d’amor perduts (TNC)

He anat a veure a la Sala Petita del TNC “Afanys d’amors perduts”, una de les primeres obres de William Shakespeare dirigida per Pere Planella i amb la traducció de Salvador Oliva. M’ho he passat d’allò més bé tot i que —intentaré explicar-me al llarg de la crítica— no m’ho han posat gens fàcil.

Entre aquesta temporada i la passada he vist representar —totes per primera vegada— les comèdies “Somni d’una nit d’estiu”, “Nit de reis”, “Tot va bé si acaba bé” i “Al vostre gust”. Les similituds són clares, sobretot en les dues primeres. L’obra Afanys d’amors perduts és una comèdia amb un embolic de trames, on no hi falten malentesos i on al final tot acaba bé.

Realment m’ha agradat molt, però crec que l’escenografia, m’ha impedit gaudir l’obra en la seva totalitat. La Sala Petita del TNC s’havia muntat, aquesta vegada, a tres bandes. Cosa que he vist fer a moltes sales diferents amb uns resultats excel·lents. Aquest no ha estat el cas.

A mi m’ha tocat seure en un dels laterals i allà hi tenia el tronc d’un arbre —que no aportava res a la història— que m’impedia, en alguns moments, veure la cara dels actors.

Després hi havia parts on, literalment, només els espectadors que estaven a la grada central podien veure el que passava, com és el cas de la projecció d’una pel·lícula.

La sensació que m’ha fet és que l’obra estava pensada per utilitzar l’estructura de teatre a l’italiana i que a l’últim moment —sense pensar-s’ho massa— havien optat per les tres grades.

Per altra banda no tinc res negatiu a dir de les actuacions, ans al contrari, m’han semblat d’allò més encertades. Les dones de l’obra eren brillants i enginyoses, mentre que els homes eren representats com a autèntics rucs. La música anava a càrrec de l’Albertí i no va ser fins acabada la funció que vaig adonar-me que no li havia prestat atenció. Segurament doncs —ja que ni la vaig trobar a faltar ni tampoc em va molestar— va ser adequada.

Per acabar m’agradaria afegir una reflexió sobre les dones de l’obra. No patiu, no és meva.

M’estic llegint l’assaig de la Virginia Wolf “Una cambra pròpia”. L’obra que en un principi havia de ser “només” una reflexió de la dona i la literatura, acaba aprofundint sobre el paper de la dona al mon —en el passat i el seu present— És en el tercer capítol del llibre on Wolf fa una reflexió sobre Shakespeare. Es pregunta —entre altres coses— com és possible que tot i el clar menyspreu que rebien les dones de l’època, aquestes sortissin a l’obra del dramaturg com a persones amb gran eloqüència i enginy, quan al món real, amb prou feines havien après a llegir i escriure abans de ser venudes com esclaves als seus marits. És realment estrany doncs que Shakespeare creés aquestes dones —com tants autors antics— heroiques i mesquines; esplèndides i sòrdides; infinitament belles i insuportablement lletges, però en canvi no es permetés que interpretessin aquests mateixos papers al teatre.