Publicat a

El chico de la última fila (Sala Beckett)

El morbo que produeix el voyerisme a la nostra societat és molt fàcil de detectar, només cal adonar-se de totes les hores que dediquem a les xarxes socials o al tou de “reality shows” que trobem a les nostres pantalles. Què hi farem, ens agrada saber que fa la gent a casa seva. Juan Mayorga, l’autor del text, n’era plenament conscient quan va escriure “El chico de la última fila“, una obra que ens tempta i atrapa des dels primers minuts i que ja no ens deixa escapar fins que no s’abaixa el teló.

Un professor de literatura es desespera en corregir les redaccions que ha demanat als seus alumnes adolescents. L’exercici consisteix a escriure el que han fet durant el cap de setmana i el professor és lamenta de la qualitat dels textos. Tot canvia però, quan comença a llegir la redacció del noi callat, el que sempre seu a l’última fila de les seves classes. En llegir-la, el professor, queda captivat per l’excel·lència del text però encara queda més fascinat quan el noi -utilitzant un cinisme que espanta- descriu la simplicitat i la deixadesa de la família d’un company de classe. A partir d’aquest punt s’inicia una relació alumne-mestre en què el noi anirà entregant al professor nous capítols de la història i aquest l’ajudarà en el procés d’escriptura d’una novel·la.

Continua llegint «El chico de la última fila (Sala Beckett)»

Publicat a

Tot ho faig per tu

Cada sopar, cada mirada i tots els petons, en realitat, te’ls faig a tu. Quan quedo amb dones, realment és amb tu amb qui m’estic citant. Tu, aquesta persona encara desdibuixada, sense cos ni ànima, però més real que totes elles. A vegades el pensament se m’escapa i, tot i que m’he prohibit donar-te forma, molts cops no puc evitar-ho. En dies bons t’imagino riallera i afectuosa, però en d’altres m’apareixes terrible i esquerpa. No saps el temps que fa que t’espero, que et desitjo amb tot el meu cos, però crec que no puc més. T’he volgut esperar, de debò, però cada cop se’m fa més difícil viure apartat del món. Veure com els altres fan la seva vida mentre jo resto a l’estació esperant el nostre tren. En realitat, si ho penses bé, encara t’espero, només vull que en trobar-nos tot sigui perfecte i estalviar-te les meves primeres equivocacions. Quan per fi et pugui abraçar estaré preparat per escoltar-te i entendre’t. Quan per fi et tingui entre els meus braços ja hauré plorat i fet plorar. Tindré clar el que vull i seré millor amant. Seré més generós, potser la pedanteria d’ara algun dia es convertirà en confiança i tu n’estaràs orgullosa, d’això n’estic segur. No em costa reconèixer però, que com més surto amb dones, més lluny et sento. No cal que pateixis, et segueixo esperant, només volia dir-te que tot ho faig per tu.