Partida d’escacs (Romea)

Novel·la d’escacs” va ser el primer llibre de Stefan Zweig que vaig llegir. El meu avi em digué un dia, mentre sopàvem un entrepà al Mendizábal, que Kafka, Roth i Zweig eren els autors europeus més importants del segle XX. Aquesta em va semblar raó suficient perquè un diumenge comencés -–i acabés– aquesta magnífica novel·la. Recordo sentir-me flotar amb la ploma de Zweig, com mai ho havia fet abans, amb la seva prosa finíssima, fàcil, i alhora rica, tan característica de l’autor. Us explico tot aquest rotllo per dir-vos que, de ben segur, aquesta veneració per la novel·la de  Zweig va fer que “Partida d’escacs” al Romea no m’acabés de fer el pes.

Miriko Czentovicz, el campió del món d’escacs, viatja en un transatlàntic cap a l’Argentina. Allà topa amb el senyor B., un vienès que fuig dels nazis i alhora, un digne oponent d’una interessant partida d’escacs.

Ivan Morales ha dirigit i versionat l’obra a partir de la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart. Jordi Bosch ha estat l’encarregat de fer aquest difícil monòleg. Ha suat, figurativament i literalment, la cansalada. Quin fart de suar que es va fer l’actor, per Déu! A l’Ivan Morales li he vist dirigir obres que m’han entusiasmat. Recordo “La calavera de Colmenara” i “Esmorza amb mi”, com a les grans preferides de la temporada passada. En els dos casos, el director, jugava a exagerar les actuacions al màxim, sempre buscant el límit. Crec que aquesta vegada però, l’ha traspassat.

Continua llegint «Partida d’escacs (Romea)»

El gran mercado del mundo (TNC)

Crec que els clàssics mereixen un respecte especial, perquè -bons o dolents- han contribuït a la creació d’obres posteriors i, per tant, són necessaris per entendre el present. Per aquesta raó, me’n cuido molt de no perdre’m cap d’aquestes perletes de la nostra cartellera teatral.

Xavier Albertí ha dirigit i versionat El gran mercado del mundo de Calderón de la Barca i n’ha sortit una obra on -tot i l’actualització humorística – és evident el respecte i l’amor que destil·la.

Calderón de la Barca va escriure El gran mercado del mundo l’any 1655. Es tracta d’una obra de teatre religiosa (acte sacramental) que es representava durant el Corpus Christi. El gran mercado del mundo ens explica la història d’un pare que decideix donar l’herència familiar al fill que torni a casa del gran mercat del món havent tret més profit del seu talent.

Continua llegint «El gran mercado del mundo (TNC)»

Abraçar la sensibilitat

Els meus primers records gastronòmics són amb el pare. De molt petit, els dissabtes, ens despertàvem ben d’hora per anar a comprar pel cap de setmana. La ruta incloïa la nostra carnisseria predilecta —per comprar-hi la cansalada— i el millor forn de pa de tot l’Empordà. De tornada, esperava dret al costat del pare —amb aquell neguit de quan la gana tiba— mentre la cansalada del nostre esmorzar es fonia dins la paella. La primera mossegada d’aquells entrepans —sense jo saber-ho encara— em despertava una sensibilitat prematura.

Crec que, encara ara, entro als restaurants amb la mateixa il·lusió d’aquell nen, la mateixa que sentia quan olorava la cansalada fent-se. Amb ganes de ser sorprès, complagut i estimat. La forma que tinc de relacionar-me amb el món quan estic en un restaurant, canvia, em torno un ésser extremament sensible. El tacte de les estovalles, el moviment del servei, la il·luminació del local, el pes dels coberts, la lluentor de les copes i el so de la sala s’intensifiquen i poden ser meravellosament plaents. El paladar em creix dins la boca, palpita excitat, esperant ser acariciat per la feina ben feta, per la cura i pel do d’aquells que fan ofici d’allò que estimen. És llavors quan em sento connectat amb el món. En aixecar la copa, quan el meu nas entra gentilment dins la copa i el vi llisca llavis endins per acabar acariciant-me la llengua, és aleshores quan dins el meu cap, visualitzo les vinyes. Infinits camps de ceps plens de manyocs de raïm madurant a les nostres terres, lentament acariciades pel sol.

I és des d’aquí d’on m’agrada aproximar-me a la vida. M’agrada gaudir al màxim dels moments que ho mereixen i abraçar-m’hi amb aquesta sensibilitat, sinònim de coneixement i d’amor.

La soledat entre la multitud

M’agrada passar temps sol. Hi estic acostumat, ho gaudeixo i a més és una cosa que sé fer prou bé. Estar sol és molt diferent a avorrir-se, et dóna l’oportunitat d’allunyar-te del caos del dia a dia. Suposo que la soledat és només negativa si no és una opció triada, l’aïllament voluntari però és una de les coses més delicioses que aquest món et pot oferir.

Dins de la soledat però existeix un nivell ocult, molt més difícil d’aconseguir, però alhora molt més plaent i complex. La soledat entre la multitud.

Continua llegint «La soledat entre la multitud»