Tan poca vida (LLiure)

Vaig sortir de veure “Tan poca vida” enfadat, enrabiat amb el Lliure de Montjuïc, amb el director Ivo Van Hove i amb la companyia International Theater Amsterdam. En un principi vaig pensar que no m’havia agradat, però després, amb el cap de setmana per pair l’ensurt que l’obra em va produir, puc dir finalment que és una de les millors obres que he vist aquesta temporada. “Tan poca vida” té una durada considerable (quatre hores), està interpretada en holandès i subtitulada en català. Amb aquestes obres tan llargues em passa una mica com amb les novel·les de més de mil pàgines: han de valer molt la pena per tan sols obrir la contraportada. “Tan poca vida” però, s’ho val.

L’obra, basada en la novel·la de Hanya Yanagihara, segueix la vida adulta de quatre amics a New York. De seguida però, la representació es centra en un d’ells, el misteriós Jude. A mesura que avança l’obra en Jude va explicant la seva infantesa, una història molt dura i violenta que deixa els seus amics -i a tots els espectadors- angoixats.

Continua llegint «Tan poca vida (LLiure)»

Jerusalem (Grec)

Ja hi tornem a ser. Un any més, pugem les escales de pedra, girem el cap per veure Barcelona als nostres peus, travessem el paradisíac jardí i baixem per l’amfiteatre del Teatre Grec. Un magnífic teatre que fou creat per l’Exposició Universal de  1929 aprofitant una antiga pedrera de Montjuïc. Allà vaig veure-hi Jerusalem, una obra del dramaturg Jez Butterworth, dirigida per Julio Manrique i amb un Pere Arquillué que fa un paper de nassos.

L’obra gira al voltant d’en Johnny Byron (Pere Arquillué), més conegut com el Gall. Un gitano, un pària, un flautista d’Hamelin, un camell, un “outsider” del sistema, però capaç de recitar un poema de Whitman de memòria.

Continua llegint «Jerusalem (Grec)»

Granados, besa’m molt

Baixo amb el bicing a tota velocitat per Enric Granados. He quedat per sopar amb la Paula, una noia que estic coneixent. No m’acostuma a passar a totes les cites, però aquesta em fa il·lusió. Ha fet una calor espantosa tot el dia. Per sort al vespre ha refrescat i mentre llisco carrer avall, deixo que la velocitat m’acaricii la cara. Parafrasejant Josep Pla, l’aire de Barcelona sembla haver estat respirat i mastegat per altres, però de nit em fa la sensació d’haver passat per menys boques. Llavors penso en els meravellosos llavis de la Paula i sense adonar-me’n començo a taral·lejar el tema Bésame mucho del jazzista Dave Brubeck.

El famós compositor de Take five, va fer una gira per Mèxic l’any 1967. D’aquell viatge se’n va registrar un àlbum: Bravo! Brubeck!, que va ser un èxit absolut. En aquell meravellós directe, va participar-hi la compositora de la cançó que fa dies que no aconsegueixo treure’m del cap. Consuelo Velázquez -més coneguda com Consuelito- va compondre l’any 1940, quan encara era una adolescent, la música i la lletra del que seria un èxit mundial. En aquest instant, començo a cantar la lletra, la canto en veu alta, però el vent sembla emportar-se-la. Potser el pròxim que respiri a Barcelona escoltarà la cançó per mi.

Continua llegint «Granados, besa’m molt»

El meu Estrany

Va ser llegint l’Estrany de Camus que vaig identificar el problema. A vegades ens cal veure els defectes en els altres per adonar-nos dels d’un mateix. El protagonista, Meursault, viu la vida a través de sensacions. No és capaç de crear una connexió emocional i molt menys d’empatitzar amb el món que l’envolta. Per això, quan mor la seva mare, tot i dir que se l’estima, no sembla gens transtornat. Quan coneix la Marie no és capaç de connectar amb ella i això l’impedeix de tenir una relació plena, fins i tot, al final del llibre, és capaç de relativitzar la pèrdua de llibertat. L’única cosa que sembla poder captar és l’escalfor del sol, la claror del mar, la suor lliscant pel front o el cap emboirat, conseqüència d’una ressaca.

A diferència de Meursault, sóc capaç d’empatitzar amb la gent però, a vegades em costa fer-ho amb mi mateix. Tot ho relativitzo, li trec ferro i no acostumo a adonar-me’n. Em dic a mi mateix que és normal amb el temps deixar de veure’s amb millors amics; distanciar-se del pare és natural, tothom passa per etapes. Deixar de veure, d’un dia per l’altre a companys de feina és llei de vida; els avis no duraran massa temps vius, ja superen l’esperança de vida. M’he agafat al principi que diu: tothom és necessari, però ningú és imprescindible. I amb això em construeixo un escut, una cuirassa per no patir i ser més feliç. Em pregunto però, si per guanyar felicitat no estaré perdent humanitat.

Continua llegint «El meu Estrany»

Les feres de Shakespeare (Condal)

Pels amants del teatre i de Barcelona arriba una època especialment bona. El Festival Grec ha començat i, de mica en mica, els barcelonins aniran marxant de vacances. Es pot demanar res més? Doncs sí, en aquest estimat país nostre tenim la sort de comptar amb dues companyies que es dediquen magistralment a representar les comèdies de William Shakespeare. Com potser ja haureu endevinat, parlo dels Parking Shakespeare i dels Pirates. Ha passat doncs, una cosa extraordinària: Podrem veure representada “L’amansiment de la furia” per ambdues companyies. La que avui ens concern, és la proposta dels Pirates: “Les feres de Shakespeare”.

Anem a pams, que vull dir moltes coses i si pot ser que tinguin algun sentit. Ariadna Pastor ha adaptat l’obra “L’amansiment de la fúria de William Shakespeare” però s’ha encarregat de capgirar-la del tot. “L’amansiment de la fúria” és una obra polèmica perquè és especialment masclista, però l’adaptació ens l’acosta als nostres temps i l’enriqueix, dotant els personatges femenins de profunditat i fent-les les protagonistes de la història. 

Continua llegint «Les feres de Shakespeare (Condal)»