El gust de l’stilton

He decidit, durant aquests dies de confinament, no menjar stilton. Podria fer-me aquest regal i comprar-me un tall del meu formatge preferit, però a vegades és més important el com que el què. A més, m’agrada el fet que l’última vegada que vaig menjar-ne fos una nit al Simpson in the Strand.

Era un divendres, estava sol i tenia ganes de celebrar-ho tot. M’havia acabat el roast beef i per postres vaig demanar la taula de formatges. N’hi havia un parell de molt bons, però, indiscutiblement, el rei de la festa era l’stilton. La primera mossegada em va portar a un viatge pel temps. Perquè em costa evitar l’excés, però també per la necessitat d’aprofundir en el sentiment, vaig demanar de repetir les postres, aquesta vegada però, només amb l’stilton. Els cambrers es van preocupar que no em faltés vi i llavors vaig brindar. Per haver-ho aconseguit, perquè treballava a Londres, per sopar al Simpsons in the Strand i perquè després aniria a prendre una copa a l’American Bar. En definitiva, brindava per la vida. Aquesta vegada, més conscient del que significava, no vaig poder evitar emocionar-me quan vaig provar el formatge.

Pensar en formatge és, inevitablement, pensar en el meu pare. Al cap i a la fi, és una de les seves grans passions i així m’ho va transmetre. Aquests últims anys he lluitat molt per trobar un equilibri en la relació amb el meu pare. El pas de nen a adult va canviar les regles del joc i per arribar a fer les paus amb ell, primer les vaig haver de fer amb mi mateix.

Durant la meva feliç infància m’hauria agradat, com veia en els meus amics, ser el centre de l’univers del meu pare, però les coses mai van ser tan fàcils. Vaig haver de lluitar perquè em deixés entrar al seu món però, a canvi, cada vegada que ho aconseguia, la victòria era infinitament més valuosa.

Suposo que gràcies a això, recordo la primera vegada que vaig provar l’stilton. Encara no havia començat a l’institut, érem a la cuina de Vilopriu i a fora devia fer fred perquè la llar de foc estava encesa. Després d’insistir moltes vegades, els pares, per fi em van deixar provar-lo. La primera vegada que vaig tastar l’stilton vaig guanyar una batalla, i ho vaig veure als ulls del meu pare, que em va observar amb silenci gaudir del formatge.

Tot això s’amaga a cada petita mossegada de stilton i per aquest motiu sempre serà més que un formatge. L’stilton és reconeixement, és recompensa, és l’amor d’un pare, però, per damunt de tot, és una victòria.

Des de Londres – 4 de novembre del 2019

Avui és el primer dia de la meva nova vida. Surto de l’incòmode “hostel” on passaré els primers dies de l’aventura i camino fins a la Torre de Londres. No serà fins dimarts que em mudaré  -temporalment- a casa dels amics de la tieta Carola. Faig el ronso pels voltants de la Torre de Londres fins que finalment em decideixo a entrar-hi. Acabo de vorejar el parc que envolta el recinte per arribar a l’entrada i, tot i el verd, em sembla un parc desendreçat. Hi trobo a faltar plantes i les flors, les poques qui hi ha, no tenen gaire gràcia. Un cop dins, la torre blanca destaca al centre d’un conjunt d’edificis protegits per una muralla. El museu és magnífic. La majoria de visitants són britànics i s’apunten als tours gratuïts -només es fan en anglès- que surten cada trenta minuts de l’entrada principal. A Catalunya tenim el costum de pensar més en els turistes que en nosaltres. Les joies de la corona, teòricament l’atracció principal de la visita, em semblen més aviat poca cosa. Primer dia de visita i em fa la sensació que sentir-se anglès ha de ser molt fàcil. La història que m’explica l’audioguia que he comprat és d’una simplicitat i una rotunditat fantàstica. No s’intueixen dubtes, ni històries a mitges, ni lluites per explicar el passat. A  casa nostra tot s’embolica més, fins i tot dins d’un museu, costa seguir el fil de la història. En fi, jo ja m’entenc