L’Alegria (Sala Beckett)

He enxampat l’últim dia d’Alegria a la Sala Beckett, una obra escrita i dirigida per Marilia Samper. Una dramaturga que va ser resident a la Beckett durant la temporada 2016-2017 i d’on va sortir aquesta obra que m’ha entusiasmat.

Entrem a la polivalent sala Beckett. La disposició de l’escenari, aquesta vegada, segueix la forma clàssica. Seiem a les nostres butaques i esperem que acabi d’entrar tothom. A l’escenari hi ha un cubicle, tres parets que ens mostren un menjador d’una casa, unes finestres a la dreta i una taula amb unes cadires al centre. No podem veure les esquerdes de la paret –és massa fosc– però les intuïm. De sobte, apareixen a escena els personatges principals. La Júlia (Lluïsa Castell) portant al seu fill en cadira de rodes i l’Eli (Alejandro Bordanove) un jove que pateix paràlisis mental. Es planten al bell mig de l’escenari amb només un focus de llum il·luminant-los i observem com la mare comença a vestir –durant cinc minuts– el seu fill. Una escena preciosa que ens prepara per a tot el que vindrà i que acaba quan l’Eli, un cop vestit, s’aixeca sobtadament de la cadira. Llavors, encara sorpresos, ens comença a fer de narrador i a posar-nos en context. Som a l’extraradi d’una gran ciutat, en una zona pobre, on l’Eli i la seva mare viuen en un pis de lloguer. La mare és una dona sense recursos ni estudis que treballa en una feina precària que li destrossa la salut. A l’entrada del bloc de pisos on viuen hi ha nou esglaons que impedeixen a l’Eli, ara que s’ha fet gran i que la seva mare ja no pot carregar-lo en braços, sortir al carrer. La Júlia, que veu com el seu fill es podreix a casa, demana a la comunitat de veïns de construir una rampa però…

No us deixeu enganyar pel títol, l’obra és incòmoda i crua. Però Samper no n’ha volgut –i això ho diu ella mateixa– fer una història massa sentimental, des de l’alerta o el lament. La protagonista és forta, decidida, sempre duu el somriure posat i l’Eli es passa mitja obra rient. És potser això, retratar aquesta història sense floritures i mostrant la sincera lluita dels personatges, el que fa l’obra tan real.

Continua llegint «L’Alegria (Sala Beckett)»

La niña gorda (TNC)

Aquest any el TNC ha dedicat l’epicentre patrimonial a Santiago Rusiñol. A començament de la temporada vam gaudir dels Jocs Florals de Can Prosa i ara hem pogut disfrutar, a la Sala Tallers, de la deliciosa obra La niña gorda.

El polifacètic Santiago Rusiñol va publicar l’any 1917 la novel·la humorística La niña gorda, una paròdia de la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, obra que utilitzava la seva protagonista per descriure i promoure els valors noucentistes. Amb La niña gorda però, Rusiñol ens explica la història d’una noia que neix en una família de classe baixa, amb una malaltia semblant al gegantisme que la fa engreixar sense límits aparents. Ella, serà explotada per diversos homes, com a atracció de circ a causa de les seves mides descomunals.

Continua llegint «La niña gorda (TNC)»

El llarg dinar de Nadal (Maldà)

El Maldà torna en aquestes dates a rescatar un èxit de la seva cartellera: El llarg dinar de Nadal. Em va trucar el meu avi per avisar-me que, sobretot, no em perdés aquesta obra i ja se sap que a la gent gran se li ha de fer cas.

El llarg dinar de Nadal és una obra escrita pel dramaturg nordamericà Thornton Wilder l’any 1931. La companyia Ruta 40 ens mostra, a través de noranta dinars de Nadal, la família Bayard, on veurem fins a quatre relleus generacionals en una època on tot canvia i al mateix temps tot resta igual.

Continua llegint «El llarg dinar de Nadal (Maldà)»

2×1 en bolets

Aquest any, gràcies a les abundants pluges que s’han esdevingut quan convenia, tenim una tardor replena de bolets. És un any boníssim i els fans d’aquesta activitat n’estan encantats. Estic en grups de WhatsApp on constantment rebo imatges de cistells plens a vessar de rovellons, fredolics, llenegues, camagrocs, …

Al començament ho trobava divertit. Recordo les excursions amb el meu pare pels boscos de l’Empordà, però per culpa d’aquestes excepcionals condicions hi ha gent que comença a no tocar ni quarts ni hores.

Continua llegint «2×1 en bolets»

Carícies

Aquell matí m’havia llevat malalt i no havia anat a l’escola. Jo, que sempre he tingut una tolerància nul·la al malestar, havia ploriquejat tot el dia fins que la mare em va posar una pel·lícula. Ella s’havia quedat a casa per cuidar-me i estava al sofà, al meu costat. La meva orella descansava sobre la seva panxa. Tenia fred i el seu estómac desprenia una calor que em va reconfortar. Vaig sentir el seu cos en funcionament. Els pulmons s’encarregaven de transportar l’oxigen al torrent sanguini i el cor bategava aquesta sang fins els llocs més inhòspits. Pensant allò em vaig adonar que jo ja no respirava per la boca, ara ho feia amb moltes dificultats, però podia tornar a respirar pel nas. La meva cara descansava sobre l’estómac, el ventre que havia sigut la meva llar durant 9 mesos, on m’havia desenvolupat, passant d’idea dins el pensament dels meus pares a un ésser humà. Un nadó indefens i ploraner. De sobte, la mà de la mare va començar a acariciar-me els cabells. Moviments lents, rítmics, afectuosos. Ara, cada respiració era més fàcil que l’anterior, les parpelles se’m van tornar pesades i com si no em pertanyessin van caure lentament.

El final de la nit

El seu cap no podia entendre què li havia vist a aquella dona. La primera nit que la va veure, al club de jazz, anava força begut. Unes copes de més. Ara, sobri, se la mirava i no podia estar més decebut. Aquella dona tocava el contrabaix d’una forma magistral -això se li havia de reconèixer-, però aquella cara que l’última nit li havia semblat atractiva, ara el repugnava. Continua llegint «El final de la nit»

El rei del Jazz

No podia entendre com aquell noi era el líder d’un quintet de jazz. Cada paraula que sortia de la seva la boca, la repetia tres vegades amb un tartamudeig penós, cada pas que feia semblava en fals, cada frase que deia, intentant fer-se el simpàtic, semblava forçada, fora de lloc. Com més el mirava, amb aquella roba tres talles grossa i aquell somriure tremolós, menys ho entenia. Però llavors es va posar a tocar, i per art de màgia, els seus moviments es van tornar segurs, els seus dits es movien pels pistons de la trompeta amb agilitat i elegància, dos adjectius que, segons abans, mai hagués imaginat utilitzar per descriure aquell noi que ara brillava sota la llum del focus i la gent aplaudia cada vegada que acabava un solo.

El tema va finalitzar i just l’instant en què els seus llavis van deixar de tocar l’instrument de vent, tota la seva gràcia i elegància van desaparèixer, mentre que una pluja d’aplaudiment l’ovacionava. Va tornar a mostrar inseguretat, una vacil·lació que  tot el seu cos desprenia, com una fragància massa forta. Va acostar altre cop els seus llavis al bec de l’instrument i la postura, els gestos i la figura del jove van canviar, dalt de l’escenari ell era el rei.

Dissabte Negre

En Ramon s’ha passat tota aquesta setmana al llit, malalt, esperant la mort. Li és completament igual que tots els metges que ha visitat li hagin assegurat, una i altra vegada, que no li passa res. Ell, que coneix perfectament el seu cos, diu que té els dies comptats i s’ha passat tot aquest temps deprimit.
Abans d’explicar la terrible experiència que aquest pobre noi va viure aquella tràgica nit de dissabte, crec que seria bo que coneguéssiu una mica en Ramon.

El meu amic Ramon és una persona un xic negativa, repeteix constantment que la humanitat està destinada a la destrucció absoluta. Tot i això, té una consciència ecologista molt desenvolupada, potser fins i tot un pèl massa. No fuma, no beu i fa esport regularment. És la persona, del meu entorn, que cuida més el seu cos, i tot i així té la certesa que morirà jove a causa d’un càncer o d’alguna malaltia encara desconeguda.
Crec que amb aquesta petita descripció, ja podeu començar a fer-vos-en una idea, però us explicaré un parell d’anècdotes més per assegurar-me que teniu context suficient.

En Ramon porta sempre a la butxaca una ampolleta de sabó líquid amb antisèptic, a punt per utilitzar-la en cas d’emergència. Mai sap a qui haurà de donar la mà.

Té pànic als microones. Un dia va mirar un reportatge que explicava tot de malalties relacionades a l’exposició a les ones d’aquests aparells i per aquesta raó va desfer-se del seu i des d’aleshores no s’apropa a cap cuina.

És enemic declarat dels cotxes i la contaminació. Quan surt a passejar, cosa que fa molt freqüentment, decideix el seu itinerari segons el trànsit que hi ha a la ciutat. Ara està molt content, perquè té una aplicació mòbil que l’avisa del nivell de pol·lució i així, si la cosa es posa lletja, pot tornar de pet a casa.

Cada dues setmanes, fa una visita al metge de capçalera perquè li faci una revisió ràpida i així assegurar-se unes setmanes més de vida. És per això que si algun dia el veieu, eviteu parlar-hi el dimarts de la primera i tercera setmana del mes, que és quan està esperant els resultats i acostuma a estar emocionalment inestable.

Ara crec que ja podreu entendre com de tràgic va ser aquell Dissabte Negre, nom amb que els seus amics més pròxims vam batejar aquell fatídic dia, donat que vam patir igual o més les seves conseqüències.

En Joan, un company de feina, va organitzar un sopar d’empresa a casa seva i en Ramon tot i les reticències incials va acceptar, ja que també hi anava convidada la noia de recursos humans que tant li agradava.

Quan en Ramon va arribar, ja estava tot llest. Hi havia la taula parada amb unes estovalles netes com una patena, tots els plats eren blancs i desinfectats i en Ramon va cometre l’error de relaxar-se, cosa que no es perdonarà mai.

Quan ja estaven tots entaulats, en Joan va començar a treure plates, entre elles una truita de patates que va tenir un gran èxit. Tots l’estaven gaudint quan una de les noies va fer, de sobte, una ganyota. La taula sencera va observar com amb la llengua, buscava alguna cosa entre les dents. Finalment va introduïr els dits a la boca i en va treure una peça sòlida. – Mireu que he trobat – Va exclamar mentre mostrava a tothom el petit tros de plàstic que havia descobert a la truita. En aquell moment en Joan va treure’s també un plàstic de la boca. – Que estrany – Va dir i mentre tots intentaven esbrinar quina en podia ser la procedència, en Ramon ja començava a marejar-se. Segons explica, és possible que durant un segon perdés la consciència, no n’està del tot segur, perquè ningú va semblar adonar-se’n. Va començar a suar, el cap li anava a mil per hora. No devia fer molt bona cara, perqué la noia de recursos humans que li agradava es va preocupar pel seu estat. Encara tenia la boca plena de truita, però ja n’havia ingerit molta. Va aixecar-se i va anar cap al lavabo. Va tancar-se a dins i va escopir a la tassa tot el que encara no s’havia empassat. Va mirar-se al mirall i es va netejar la cara. Era cert, feia molt mala pinta.
Tot de preguntes anaven i venien pel seu cap. Quant plàstic hauré menjat? Quins efectes produïrà això al meu cos? Serè capaç d’absorbir tot aquest material tòxic? De sobte, la solució, va aparèixer com un llamp, clara dins el seu cap. Necessitava vomitar, si ho feia, trauria tot el plàstic que s’havia empassat i sortiria d’aquella situació sa i estalvi. Es va posar de genolls davant el vàter i ell jura que estava disposat a fer-ho, però que quan va començar a posar la mà dins la boca i el dit va acariciar la campaneta, va aturar-se de cop. Va recordar un reportatge que havia vist, no feia gaire, on s’explicava que vomitar era extremadament perjudicial per la salut i ho va deixar córrer. – Ramon no tens més remei, has de vomitar. – S’anava dient. – Vols morir per sobredosis de plàstic? – De tant en tant s’omplia de valor i ho intentava de nou, però de seguida havia de recular perquè l’angúnia era superior a les ganes de viure.

Després d’una bona estona, derrotat, va sortir del lavabo i va tornar a la taula on els seus companys continuaven menjant com si no passés res. Va excusar-se dient que no es trobava gaire bé i va marxar.

En sortir al carrer va anar directament a emergències per fer-se un rentat d’estómac. El metge el tractà de boig i el va fer marxar cap a casa. De camí, va aprofitar per trucar tota la seva família i acomiadar-se de cada un d’ells.

Ell ja sap que morirà, diu que no hi ha justícia en aquest món i s’ha passat al llit tota la setmana entre plors i retrets. No importa quants metges li hagin dit que està fort com un roure, ell sap la veritat. Aviat, quan vegi que la mort no se l’emporta, anirà sortint al carrer, però sempre amb la por que el tros de plàstic faci efecte en el moment més inoportú.

Tita petita

El Xavi, un home de 50 anys, porta tota la vida acomplexat. Té la tita petita, però petita de debò. Aviat s’acosta el 30è aniversari de casats amb la Berta i li agradaria fer-li una sorpresa.

Amb els anys, en Xavi ja ha après tots els trucs que un home pot utilitzar. Té l’esquena peluda com una catifa, però a les parts nobles no hi té ni un pèl, res. No es pot permetre perdre visibilitat a la zona.

Continua llegint «Tita petita»

Mirades que maten

Dos desconeguts es troben en la immensitat de la gran ciutat. Només els separa un pas zebra. Primer, ella li dedica una mirada curiosa que a ell li crida l’atenció. Es repassen de dalt a baix. Ell aparta la mirada, no vol semblar massa interessat, però quan torna, rendit per la necessitat, a mirar cap a aquella meravellosa cabellera castanya, ella encara té clavada la mirada cap a ell. Per alguna raó que nosaltres no entenem ells saben que estan predestinats i de sobte són molt conscients del semàfor que els separa. Tots dos miren els llums que ara comencen a parpellejar i els dos, amb la felicitat més sincera, es dediquen un somriure que té tants matisos que no sóc capaç de descriure-us. La llum taronja del semàfor centelleja lentament, infinitament  per als nostres amants que només pensen a abraçar-se. Una eternitat després, sembla que el semàfor donarà per fi via lliure als ja enamorats, però ell endut per un rampell es llança a la carretera amb els braços oberts per poder abraçar a la persona que té a pocs metres. Ella, que ara té la mirada posada al semàfor, s’adona de la intenció d’ell i fa un pas endavant amb la voluntat de reduir al màxim la interminable espera. Un cotxe passa a tota velocitat i se l’emporta just quan les seves mans estaven a punt de tocar-se per primera vegada.