El gust de l’stilton

He decidit, durant aquests dies de confinament, no menjar stilton. Podria fer-me aquest regal i comprar-me un tall del meu formatge preferit, però a vegades és més important el com que el què. A més, m’agrada el fet que l’última vegada que vaig menjar-ne fos una nit al Simpson in the Strand.

Era un divendres, estava sol i tenia ganes de celebrar-ho tot. M’havia acabat el roast beef i per postres vaig demanar la taula de formatges. N’hi havia un parell de molt bons, però, indiscutiblement, el rei de la festa era l’stilton. La primera mossegada em va portar a un viatge pel temps. Perquè em costa evitar l’excés, però també per la necessitat d’aprofundir en el sentiment, vaig demanar de repetir les postres, aquesta vegada però, només amb l’stilton. Els cambrers es van preocupar que no em faltés vi i llavors vaig brindar. Per haver-ho aconseguit, perquè treballava a Londres, per sopar al Simpsons in the Strand i perquè després aniria a prendre una copa a l’American Bar. En definitiva, brindava per la vida. Aquesta vegada, més conscient del que significava, no vaig poder evitar emocionar-me quan vaig provar el formatge.

Pensar en formatge és, inevitablement, pensar en el meu pare. Al cap i a la fi, és una de les seves grans passions i així m’ho va transmetre. Aquests últims anys he lluitat molt per trobar un equilibri en la relació amb el meu pare. El pas de nen a adult va canviar les regles del joc i per arribar a fer les paus amb ell, primer les vaig haver de fer amb mi mateix.

Durant la meva feliç infància m’hauria agradat, com veia en els meus amics, ser el centre de l’univers del meu pare, però les coses mai van ser tan fàcils. Vaig haver de lluitar perquè em deixés entrar al seu món però, a canvi, cada vegada que ho aconseguia, la victòria era infinitament més valuosa.

Suposo que gràcies a això, recordo la primera vegada que vaig provar l’stilton. Encara no havia començat a l’institut, érem a la cuina de Vilopriu i a fora devia fer fred perquè la llar de foc estava encesa. Després d’insistir moltes vegades, els pares, per fi em van deixar provar-lo. La primera vegada que vaig tastar l’stilton vaig guanyar una batalla, i ho vaig veure als ulls del meu pare, que em va observar amb silenci gaudir del formatge.

Tot això s’amaga a cada petita mossegada de stilton i per aquest motiu sempre serà més que un formatge. L’stilton és reconeixement, és recompensa, és l’amor d’un pare, però, per damunt de tot, és una victòria.

Des de Londres – 4 de novembre del 2019

Avui és el primer dia de la meva nova vida. Surto de l’incòmode “hostel” on passaré els primers dies de l’aventura i camino fins a la Torre de Londres. No serà fins dimarts que em mudaré  -temporalment- a casa dels amics de la tieta Carola. Faig el ronso pels voltants de la Torre de Londres fins que finalment em decideixo a entrar-hi. Acabo de vorejar el parc que envolta el recinte per arribar a l’entrada i, tot i el verd, em sembla un parc desendreçat. Hi trobo a faltar plantes i les flors, les poques qui hi ha, no tenen gaire gràcia. Un cop dins, la torre blanca destaca al centre d’un conjunt d’edificis protegits per una muralla. El museu és magnífic. La majoria de visitants són britànics i s’apunten als tours gratuïts -només es fan en anglès- que surten cada trenta minuts de l’entrada principal. A Catalunya tenim el costum de pensar més en els turistes que en nosaltres. Les joies de la corona, teòricament l’atracció principal de la visita, em semblen més aviat poca cosa. Primer dia de visita i em fa la sensació que sentir-se anglès ha de ser molt fàcil. La història que m’explica l’audioguia que he comprat és d’una simplicitat i una rotunditat fantàstica. No s’intueixen dubtes, ni històries a mitges, ni lluites per explicar el passat. A  casa nostra tot s’embolica més, fins i tot dins d’un museu, costa seguir el fil de la història. En fi, jo ja m’entenc

Tan poca vida (LLiure)

Vaig sortir de veure “Tan poca vida” enfadat, enrabiat amb el Lliure de Montjuïc, amb el director Ivo Van Hove i amb la companyia International Theater Amsterdam. En un principi vaig pensar que no m’havia agradat, però després, amb el cap de setmana per pair l’ensurt que l’obra em va produir, puc dir finalment que és una de les millors obres que he vist aquesta temporada. “Tan poca vida” té una durada considerable (quatre hores), està interpretada en holandès i subtitulada en català. Amb aquestes obres tan llargues em passa una mica com amb les novel·les de més de mil pàgines: han de valer molt la pena per tan sols obrir la contraportada. “Tan poca vida” però, s’ho val.

L’obra, basada en la novel·la de Hanya Yanagihara, segueix la vida adulta de quatre amics a New York. De seguida però, la representació es centra en un d’ells, el misteriós Jude. A mesura que avança l’obra en Jude va explicant la seva infantesa, una història molt dura i violenta que deixa els seus amics -i a tots els espectadors- angoixats.

Continua llegint «Tan poca vida (LLiure)»

Jerusalem (Grec)

Ja hi tornem a ser. Un any més, pugem les escales de pedra, girem el cap per veure Barcelona als nostres peus, travessem el paradisíac jardí i baixem per l’amfiteatre del Teatre Grec. Un magnífic teatre que fou creat per l’Exposició Universal de  1929 aprofitant una antiga pedrera de Montjuïc. Allà vaig veure-hi Jerusalem, una obra del dramaturg Jez Butterworth, dirigida per Julio Manrique i amb un Pere Arquillué que fa un paper de nassos.

L’obra gira al voltant d’en Johnny Byron (Pere Arquillué), més conegut com el Gall. Un gitano, un pària, un flautista d’Hamelin, un camell, un “outsider” del sistema, però capaç de recitar un poema de Whitman de memòria.

Continua llegint «Jerusalem (Grec)»

Granados, besa’m molt

Baixo amb el bicing a tota velocitat per Enric Granados. He quedat per sopar amb la Paula, una noia que estic coneixent. No m’acostuma a passar a totes les cites, però aquesta em fa il·lusió. Ha fet una calor espantosa tot el dia. Per sort al vespre ha refrescat i mentre llisco carrer avall, deixo que la velocitat m’acaricii la cara. Parafrasejant Josep Pla, l’aire de Barcelona sembla haver estat respirat i mastegat per altres, però de nit em fa la sensació d’haver passat per menys boques. Llavors penso en els meravellosos llavis de la Paula i sense adonar-me’n començo a taral·lejar el tema Bésame mucho del jazzista Dave Brubeck.

El famós compositor de Take five, va fer una gira per Mèxic l’any 1967. D’aquell viatge se’n va registrar un àlbum: Bravo! Brubeck!, que va ser un èxit absolut. En aquell meravellós directe, va participar-hi la compositora de la cançó que fa dies que no aconsegueixo treure’m del cap. Consuelo Velázquez -més coneguda com Consuelito- va compondre l’any 1940, quan encara era una adolescent, la música i la lletra del que seria un èxit mundial. En aquest instant, començo a cantar la lletra, la canto en veu alta, però el vent sembla emportar-se-la. Potser el pròxim que respiri a Barcelona escoltarà la cançó per mi.

Continua llegint «Granados, besa’m molt»

El meu Estrany

Va ser llegint l’Estrany de Camus que vaig identificar el problema. A vegades ens cal veure els defectes en els altres per adonar-nos dels d’un mateix. El protagonista, Meursault, viu la vida a través de sensacions. No és capaç de crear una connexió emocional i molt menys d’empatitzar amb el món que l’envolta. Per això, quan mor la seva mare, tot i dir que se l’estima, no sembla gens transtornat. Quan coneix la Marie no és capaç de connectar amb ella i això l’impedeix de tenir una relació plena, fins i tot, al final del llibre, és capaç de relativitzar la pèrdua de llibertat. L’única cosa que sembla poder captar és l’escalfor del sol, la claror del mar, la suor lliscant pel front o el cap emboirat, conseqüència d’una ressaca.

A diferència de Meursault, sóc capaç d’empatitzar amb la gent però, a vegades em costa fer-ho amb mi mateix. Tot ho relativitzo, li trec ferro i no acostumo a adonar-me’n. Em dic a mi mateix que és normal amb el temps deixar de veure’s amb millors amics; distanciar-se del pare és natural, tothom passa per etapes. Deixar de veure, d’un dia per l’altre a companys de feina és llei de vida; els avis no duraran massa temps vius, ja superen l’esperança de vida. M’he agafat al principi que diu: tothom és necessari, però ningú és imprescindible. I amb això em construeixo un escut, una cuirassa per no patir i ser més feliç. Em pregunto però, si per guanyar felicitat no estaré perdent humanitat.

Continua llegint «El meu Estrany»

Les feres de Shakespeare (Condal)

Pels amants del teatre i de Barcelona arriba una època especialment bona. El Festival Grec ha començat i, de mica en mica, els barcelonins aniran marxant de vacances. Es pot demanar res més? Doncs sí, en aquest estimat país nostre tenim la sort de comptar amb dues companyies que es dediquen magistralment a representar les comèdies de William Shakespeare. Com potser ja haureu endevinat, parlo dels Parking Shakespeare i dels Pirates. Ha passat doncs, una cosa extraordinària: Podrem veure representada “L’amansiment de la furia” per ambdues companyies. La que avui ens concern, és la proposta dels Pirates: “Les feres de Shakespeare”.

Anem a pams, que vull dir moltes coses i si pot ser que tinguin algun sentit. Ariadna Pastor ha adaptat l’obra “L’amansiment de la fúria de William Shakespeare” però s’ha encarregat de capgirar-la del tot. “L’amansiment de la fúria” és una obra polèmica perquè és especialment masclista, però l’adaptació ens l’acosta als nostres temps i l’enriqueix, dotant els personatges femenins de profunditat i fent-les les protagonistes de la història. 

Continua llegint «Les feres de Shakespeare (Condal)»

Això ja ho he viscut (Biblioteca de Catalunya)

Això ja ho he viscut

Això ja ho he viscut” és una obra molt cuidada. S’ha tingut en compte cada detall per fer del text de J. B. Priestley una joia per als amants del teatre. Començant per un elenc de primera divisió, passant per la direcció d’en Belbel, la impressionant escenografia, un vestuari fabulós i un so envolvent. Un thriller una mica lent però constant, que creix progressivament i et deixa expectant fins que s’apaguen els llums. “Això ja ho he viscut” és tot això però no només això.

J. B. Priestley va ser un bon homenot -com diria algú que jo conec. Primer escriptor, dramaturg, locutor de ràdio i finalment activista polític. Durant un període de la seva vida, Priestley va dedicar-se a l’estudi de teories sobre somnis premonitoris i de percepció no lineal del temps -quins passatemps més estranys tenia l’home, no trobeu? D’aquest període i girant al voltant del tema, en van sortir un seguit d’obres -com aquesta “Això ja ho he viscut” que es coneixen amb el nom original de “Time plays“.

Continua llegint «Això ja ho he viscut (Biblioteca de Catalunya)»

Negrata de merda (Tantarantana)

Negrata de merda al Tantarantana pintava molt i molt bé. Vaig llegir-me la sinopsi de l’obra a correcuita abans no s’apaguessin els llums de la sala i -tot i que ja sabia per on anaven els trets-  estava segur que l’obra prometia. I amb tot això, no em va agradar. I em va fer molta ràbia, perquè els temes que s’hi tracten són els que m’agrada veure dalt d’un escenari.

Continua llegint «Negrata de merda (Tantarantana)»

Partida d’escacs (Romea)

Novel·la d’escacs” va ser el primer llibre de Stefan Zweig que vaig llegir. El meu avi em digué un dia, mentre sopàvem un entrepà al Mendizábal, que Kafka, Roth i Zweig eren els autors europeus més importants del segle XX. Aquesta em va semblar raó suficient perquè un diumenge comencés -–i acabés– aquesta magnífica novel·la. Recordo sentir-me flotar amb la ploma de Zweig, com mai ho havia fet abans, amb la seva prosa finíssima, fàcil, i alhora rica, tan característica de l’autor. Us explico tot aquest rotllo per dir-vos que, de ben segur, aquesta veneració per la novel·la de  Zweig va fer que “Partida d’escacs” al Romea no m’acabés de fer el pes.

Miriko Czentovicz, el campió del món d’escacs, viatja en un transatlàntic cap a l’Argentina. Allà topa amb el senyor B., un vienès que fuig dels nazis i alhora, un digne oponent d’una interessant partida d’escacs.

Ivan Morales ha dirigit i versionat l’obra a partir de la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart. Jordi Bosch ha estat l’encarregat de fer aquest difícil monòleg. Ha suat, figurativament i literalment, la cansalada. Quin fart de suar que es va fer l’actor, per Déu! A l’Ivan Morales li he vist dirigir obres que m’han entusiasmat. Recordo “La calavera de Colmenara” i “Esmorza amb mi”, com a les grans preferides de la temporada passada. En els dos casos, el director, jugava a exagerar les actuacions al màxim, sempre buscant el límit. Crec que aquesta vegada però, l’ha traspassat.

Continua llegint «Partida d’escacs (Romea)»