El gust de l’stilton

He decidit, durant aquests dies de confinament, no menjar stilton. Podria fer-me aquest regal i comprar-me un tall del meu formatge preferit, però a vegades és més important el com que el què. A més, m’agrada el fet que l’última vegada que vaig menjar-ne fos una nit al Simpson in the Strand.

Era un divendres, estava sol i tenia ganes de celebrar-ho tot. M’havia acabat el roast beef i per postres vaig demanar la taula de formatges. N’hi havia un parell de molt bons, però, indiscutiblement, el rei de la festa era l’stilton. La primera mossegada em va portar a un viatge pel temps. Perquè em costa evitar l’excés, però també per la necessitat d’aprofundir en el sentiment, vaig demanar de repetir les postres, aquesta vegada però, només amb l’stilton. Els cambrers es van preocupar que no em faltés vi i llavors vaig brindar. Per haver-ho aconseguit, perquè treballava a Londres, per sopar al Simpsons in the Strand i perquè després aniria a prendre una copa a l’American Bar. En definitiva, brindava per la vida. Aquesta vegada, més conscient del que significava, no vaig poder evitar emocionar-me quan vaig provar el formatge.

Pensar en formatge és, inevitablement, pensar en el meu pare. Al cap i a la fi, és una de les seves grans passions i així m’ho va transmetre. Aquests últims anys he lluitat molt per trobar un equilibri en la relació amb el meu pare. El pas de nen a adult va canviar les regles del joc i per arribar a fer les paus amb ell, primer les vaig haver de fer amb mi mateix.

Durant la meva feliç infància m’hauria agradat, com veia en els meus amics, ser el centre de l’univers del meu pare, però les coses mai van ser tan fàcils. Vaig haver de lluitar perquè em deixés entrar al seu món però, a canvi, cada vegada que ho aconseguia, la victòria era infinitament més valuosa.

Suposo que gràcies a això, recordo la primera vegada que vaig provar l’stilton. Encara no havia començat a l’institut, érem a la cuina de Vilopriu i a fora devia fer fred perquè la llar de foc estava encesa. Després d’insistir moltes vegades, els pares, per fi em van deixar provar-lo. La primera vegada que vaig tastar l’stilton vaig guanyar una batalla, i ho vaig veure als ulls del meu pare, que em va observar amb silenci gaudir del formatge.

Tot això s’amaga a cada petita mossegada de stilton i per aquest motiu sempre serà més que un formatge. L’stilton és reconeixement, és recompensa, és l’amor d’un pare, però, per damunt de tot, és una victòria.

Granados, besa’m molt

Baixo amb el bicing a tota velocitat per Enric Granados. He quedat per sopar amb la Paula, una noia que estic coneixent. No m’acostuma a passar a totes les cites, però aquesta em fa il·lusió. Ha fet una calor espantosa tot el dia. Per sort al vespre ha refrescat i mentre llisco carrer avall, deixo que la velocitat m’acaricii la cara. Parafrasejant Josep Pla, l’aire de Barcelona sembla haver estat respirat i mastegat per altres, però de nit em fa la sensació d’haver passat per menys boques. Llavors penso en els meravellosos llavis de la Paula i sense adonar-me’n començo a taral·lejar el tema Bésame mucho del jazzista Dave Brubeck.

El famós compositor de Take five, va fer una gira per Mèxic l’any 1967. D’aquell viatge se’n va registrar un àlbum: Bravo! Brubeck!, que va ser un èxit absolut. En aquell meravellós directe, va participar-hi la compositora de la cançó que fa dies que no aconsegueixo treure’m del cap. Consuelo Velázquez -més coneguda com Consuelito- va compondre l’any 1940, quan encara era una adolescent, la música i la lletra del que seria un èxit mundial. En aquest instant, començo a cantar la lletra, la canto en veu alta, però el vent sembla emportar-se-la. Potser el pròxim que respiri a Barcelona escoltarà la cançó per mi.

Continua llegint «Granados, besa’m molt»

El meu Estrany

Va ser llegint l’Estrany de Camus que vaig identificar el problema. A vegades ens cal veure els defectes en els altres per adonar-nos dels d’un mateix. El protagonista, Meursault, viu la vida a través de sensacions. No és capaç de crear una connexió emocional i molt menys d’empatitzar amb el món que l’envolta. Per això, quan mor la seva mare, tot i dir que se l’estima, no sembla gens transtornat. Quan coneix la Marie no és capaç de connectar amb ella i això l’impedeix de tenir una relació plena, fins i tot, al final del llibre, és capaç de relativitzar la pèrdua de llibertat. L’única cosa que sembla poder captar és l’escalfor del sol, la claror del mar, la suor lliscant pel front o el cap emboirat, conseqüència d’una ressaca.

A diferència de Meursault, sóc capaç d’empatitzar amb la gent però, a vegades em costa fer-ho amb mi mateix. Tot ho relativitzo, li trec ferro i no acostumo a adonar-me’n. Em dic a mi mateix que és normal amb el temps deixar de veure’s amb millors amics; distanciar-se del pare és natural, tothom passa per etapes. Deixar de veure, d’un dia per l’altre a companys de feina és llei de vida; els avis no duraran massa temps vius, ja superen l’esperança de vida. M’he agafat al principi que diu: tothom és necessari, però ningú és imprescindible. I amb això em construeixo un escut, una cuirassa per no patir i ser més feliç. Em pregunto però, si per guanyar felicitat no estaré perdent humanitat.

Continua llegint «El meu Estrany»

Abraçar la sensibilitat

Els meus primers records gastronòmics són amb el pare. De molt petit, els dissabtes, ens despertàvem ben d’hora per anar a comprar pel cap de setmana. La ruta incloïa la nostra carnisseria predilecta —per comprar-hi la cansalada— i el millor forn de pa de tot l’Empordà. De tornada, esperava dret al costat del pare —amb aquell neguit de quan la gana tiba— mentre la cansalada del nostre esmorzar es fonia dins la paella. La primera mossegada d’aquells entrepans —sense jo saber-ho encara— em despertava una sensibilitat prematura.

Crec que, encara ara, entro als restaurants amb la mateixa il·lusió d’aquell nen, la mateixa que sentia quan olorava la cansalada fent-se. Amb ganes de ser sorprès, complagut i estimat. La forma que tinc de relacionar-me amb el món quan estic en un restaurant, canvia, em torno un ésser extremament sensible. El tacte de les estovalles, el moviment del servei, la il·luminació del local, el pes dels coberts, la lluentor de les copes i el so de la sala s’intensifiquen i poden ser meravellosament plaents. El paladar em creix dins la boca, palpita excitat, esperant ser acariciat per la feina ben feta, per la cura i pel do d’aquells que fan ofici d’allò que estimen. És llavors quan em sento connectat amb el món. En aixecar la copa, quan el meu nas entra gentilment dins la copa i el vi llisca llavis endins per acabar acariciant-me la llengua, és aleshores quan dins el meu cap, visualitzo les vinyes. Infinits camps de ceps plens de manyocs de raïm madurant a les nostres terres, lentament acariciades pel sol.

I és des d’aquí d’on m’agrada aproximar-me a la vida. M’agrada gaudir al màxim dels moments que ho mereixen i abraçar-m’hi amb aquesta sensibilitat, sinònim de coneixement i d’amor.

2×1 en bolets

Aquest any, gràcies a les abundants pluges que s’han esdevingut quan convenia, tenim una tardor replena de bolets. És un any boníssim i els fans d’aquesta activitat n’estan encantats. Estic en grups de WhatsApp on constantment rebo imatges de cistells plens a vessar de rovellons, fredolics, llenegues, camagrocs, …

Al començament ho trobava divertit. Recordo les excursions amb el meu pare pels boscos de l’Empordà, però per culpa d’aquestes excepcionals condicions hi ha gent que comença a no tocar ni quarts ni hores.

Continua llegint «2×1 en bolets»