Carícies

Aquell matí m’havia llevat malalt i no havia anat a l’escola. Jo, que sempre he tingut una tolerància nul·la al malestar, havia ploriquejat tot el dia fins que la mare em va posar una pel·lícula. Ella s’havia quedat a casa per cuidar-me i estava al sofà, al meu costat. La meva orella descansava sobre la seva panxa. Tenia fred i el seu estómac desprenia una calor que em va reconfortar. Vaig sentir el seu cos en funcionament. Els pulmons s’encarregaven de transportar l’oxigen al torrent sanguini i el cor bategava aquesta sang fins els llocs més inhòspits. Pensant allò em vaig adonar que jo ja no respirava per la boca, ara ho feia amb moltes dificultats, però podia tornar a respirar pel nas. La meva cara descansava sobre l’estómac, el ventre que havia sigut la meva llar durant 9 mesos, on m’havia desenvolupat, passant d’idea dins el pensament dels meus pares a un ésser humà. Un nadó indefens i ploraner. De sobte, la mà de la mare va començar a acariciar-me els cabells. Moviments lents, rítmics, afectuosos. Ara, cada respiració era més fàcil que l’anterior, les parpelles se’m van tornar pesades i com si no em pertanyessin van caure lentament.

El final de la nit

El seu cap no podia entendre què li havia vist a aquella dona. La primera nit que la va veure, al club de jazz, anava força begut. Unes copes de més. Ara, sobri, se la mirava i no podia estar més decebut. Aquella dona tocava el contrabaix d’una forma magistral -això se li havia de reconèixer-, però aquella cara que l’última nit li havia semblat atractiva, ara el repugnava. Era molt més grossa del que recordava: tenia dues celles gruixudes, negres i espesses sobre uns ulls petits i junts. El cabell també fosc i lligat amb una cua es veia brut i oliós. Un bigoti, al més pur estil Cantinflas, emmarcava una boca incapaç de tancar-se per culpa d’unes dents grosses i llargues. El moment més grotesc es produïa quan ella, portada per un impuls creatiu, es disposava a fer un solo. Tot el seu cos s’abocava sobre el contrabaix i l’instrument quedava cohibit en la immensitat d’aquells dits forts. Amb la velocitat dels braços que només un músic molt experimentat pot aconseguir, la seva molla flàccida es movia com les onades del mar, en un anar i tornar d’allò més grotesc. I la cirereta del pastís: dins d’aquell increïble solo, a l’instant de més concentració, la dona es mossegava el llavi no sense abans humitejar-se’l, amb un extra de bigoti. El que més molestava l’home no era que la nit passada l’hagués trobat atractiva: el que més mal li feia era que en demanar-li el número de telèfon, ella l’havia rebutjat. En aquell moment, intoxicat per l’alcohol, no li havia sabut tant de greu. Ara que la veia bé, però, que aquella dona tan allunyada de complir amb cap cànon de bellesa li hagués donat carabasses feria el seu orgull de mascle. Així i tot, el temps va anar passant, les copes es van anar engolint i ara que la nit tocava al seu final, en veure que ella desava el seu instrument, va apropar-s’hi per intentar parlar-hi i veure si, per fi, podia aconseguir el seu número de telèfon.

El rei del Jazz

No podia entendre com aquell noi era el líder d’un quintet de jazz. Cada paraula que sortia de la seva la boca, la repetia tres vegades amb un tartamudeig penós, cada pas que feia semblava en fals, cada frase que deia, intentant fer-se el simpàtic, semblava forçada, fora de lloc. Com més el mirava, amb aquella roba tres talles grossa i aquell somriure tremolós, menys ho entenia. Però llavors es va posar a tocar, i per art de màgia, els seus moviments es van tornar segurs, els seus dits es movien pels pistons de la trompeta amb agilitat i elegància, dos adjectius que, segons abans, mai hagués imaginat utilitzar per descriure aquell noi que ara brillava a sota la llum del focus i la gent aplaudia cada vegada que acabava un solo.

El tema va finalitzar i just l’instant en què els seus llavis van deixar de tocar l’instrument de vent, tota la seva gràcia i elegància van desaparèixer, mentre que una pluja d’aplaudiment l’ovacionava. Va tornar a mostrar inseguretat, una vacil·lació que  tot el seu cos desprenia, com una fragància massa forta. Va acostar altre cop els seus llavis al bec de l’instrument i la postura, els gestos i la figura del jove van canviar, dalt de l’escenari ell era el rei.

Dissabte Negre

En Ramon s’ha passat tota aquesta setmana al llit, malalt, esperant la mort. Li és completament igual que tots els metges que ha visitat li hagin assegurat, una i altra vegada, que no li passa res. Ell, que coneix perfectament el seu cos, diu que té els dies comptats i s’ha passat tot aquest temps deprimit.
Abans d’explicar la terrible experiència que aquest pobre noi va viure aquella tràgica nit de dissabte, crec que seria bo que coneguéssiu una mica en Ramon.

El meu amic Ramon és una persona un xic negativa, repeteix constantment que la humanitat està destinada a la destrucció absoluta. Tot i això, té una consciència ecologista molt desenvolupada, potser fins i tot un pèl massa. No fuma, no beu i fa esport regularment. És la persona, del meu entorn, que cuida més el seu cos, i tot i així té la certesa que morirà jove a causa d’un càncer o d’alguna malaltia encara desconeguda.
Crec que amb aquesta petita descripció, ja podeu començar a fer-vos-en una idea, però us explicaré un parell d’anècdotes més per assegurar-me que teniu context suficient.

En Ramon porta sempre a la butxaca una ampolleta de sabó líquid amb antisèptic, a punt per utilitzar-la en cas d’emergència. Mai sap a qui haurà de donar la mà.

Té pànic als microones. Un dia va mirar un reportatge que explicava tot de malalties relacionades a l’exposició a les ones d’aquests aparells i per aquesta raó va desfer-se del seu i des d’aleshores no s’apropa a cap cuina.

És enemic declarat dels cotxes i la contaminació. Quan surt a passejar, cosa que fa molt freqüentment, decideix el seu itinerari segons el trànsit que hi ha a la ciutat. Ara està molt content, perquè té una aplicació mòbil que l’avisa del nivell de pol·lució i així, si la cosa es posa lletja, pot tornar de pet a casa.

Cada dues setmanes, fa una visita al metge de capçalera perquè li faci una revisió ràpida i així assegurar-se unes setmanes més de vida. És per això que si algun dia el veieu, eviteu parlar-hi el dimarts de la primera i tercera setmana del mes, que és quan està esperant els resultats i acostuma a estar emocionalment inestable.

Ara crec que ja podreu entendre com de tràgic va ser aquell Dissabte Negre, nom amb que els seus amics més pròxims vam batejar aquell fatídic dia, donat que vam patir igual o més les seves conseqüències.

En Joan, un company de feina, va organitzar un sopar d’empresa a casa seva i en Ramon tot i les reticències incials va acceptar, ja que també hi anava convidada la noia de recursos humans que tant li agradava.

Quan en Ramon va arribar, ja estava tot llest. Hi havia la taula parada amb unes estovalles netes com una patena, tots els plats eren blancs i desinfectats i en Ramon va cometre l’error de relaxar-se, cosa que no es perdonarà mai.

Quan ja estaven tots entaulats, en Joan va començar a treure plates, entre elles una truita de patates que va tenir un gran èxit. Tots l’estaven gaudint quan una de les noies va fer, de sobte, una ganyota. La taula sencera va observar com amb la llengua, buscava alguna cosa entre les dents. Finalment va introduïr els dits a la boca i en va treure una peça sòlida. – Mireu que he trobat – Va exclamar mentre mostrava a tothom el petit tros de plàstic que havia descobert a la truita. En aquell moment en Joan va treure’s també un plàstic de la boca. – Que estrany – Va dir i mentre tots intentaven esbrinar quina en podia ser la procedència, en Ramon ja començava a marejar-se. Segons explica, és possible que durant un segon perdés la consciència, no n’està del tot segur, perquè ningú va semblar adonar-se’n. Va començar a suar, el cap li anava a mil per hora. No devia fer molt bona cara, perqué la noia de recursos humans que li agradava es va preocupar pel seu estat. Encara tenia la boca plena de truita, però ja n’havia ingerit molta. Va aixecar-se i va anar cap al lavabo. Va tancar-se a dins i va escopir a la tassa tot el que encara no s’havia empassat. Va mirar-se al mirall i es va netejar la cara. Era cert, feia molt mala pinta.
Tot de preguntes anaven i venien pel seu cap. Quant plàstic hauré menjat? Quins efectes produïrà això al meu cos? Serè capaç d’absorbir tot aquest material tòxic? De sobte, la solució, va aparèixer com un llamp, clara dins el seu cap. Necessitava vomitar, si ho feia, trauria tot el plàstic que s’havia empassat i sortiria d’aquella situació sa i estalvi. Es va posar de genolls davant el vàter i ell jura que estava disposat a fer-ho, però que quan va començar a posar la mà dins la boca i el dit va acariciar la campaneta, va aturar-se de cop. Va recordar un reportatge que havia vist, no feia gaire, on s’explicava que vomitar era extremadament perjudicial per la salut i ho va deixar córrer. – Ramon no tens més remei, has de vomitar. – S’anava dient. – Vols morir per sobredosis de plàstic? – De tant en tant s’omplia de valor i ho intentava de nou, però de seguida havia de recular perquè l’angúnia era superior a les ganes de viure.

Després d’una bona estona, derrotat, va sortir del lavabo i va tornar a la taula on els seus companys continuaven menjant com si no passés res. Va excusar-se dient que no es trobava gaire bé i va marxar.

En sortir al carrer va anar directament a emergències per fer-se un rentat d’estómac. El metge el tractà de boig i el va fer marxar cap a casa. De camí, va aprofitar per trucar tota la seva família i acomiadar-se de cada un d’ells.

Ell ja sap que morirà, diu que no hi ha justícia en aquest món i s’ha passat al llit tota la setmana entre plors i retrets. No importa quants metges li hagin dit que està fort com un roure, ell sap la veritat. Aviat, quan vegi que la mort no se l’emporta, anirà sortint al carrer, però sempre amb la por que el tros de plàstic faci efecte en el moment més inoportú.

Tita petita

El Xavi, un home de 50 anys, porta tota la vida acomplexat. Té la tita petita, però petita de debò. Aviat s’acosta el 30è aniversari de casats amb la Berta i li agradaria fer-li una sorpresa.

Amb els anys, en Xavi ja ha après tots els trucs que un home pot utilitzar. Té l’esquena peluda com una catifa, però a les parts nobles no hi té ni un pèl, res. No es pot permetre perdre visibilitat a la zona.

En Xavi no ha estat mai gras, això tampoc s’ho pot permetre; només pensar que una mica de greix li podria amagar un trosset de la seva cua, deixa de tenir gana la resta de la setmana.

L’altre dia, navegant per la web, va trobar-se amb un anunci que li va cridar molt l’atenció. El grotesc anunci deia quelcom semblant a: Mètode casolà per fer un tranca de 25 cm.

En Xavi va llegir l’anunci un parell de vegades i després va començar a pensar en totes les coses que podria fer si tingues entre les cames un tros de carn tan grossa. Per fi podria dutxar-se al gimnàs en comptes de marxar sempre suat a casa. També podria començar a anar a platges nudistes amb la Berta, cosa que fa molt temps que ella li demana.

 

En clicar sobre l’anunci s’arribava a una pàgina web amb un seguit de fotos amb l’abans i el després d’una gent que aconseguia uns resultats que van deixar al Xavi bocabadat.

 

El mètode casolà consistia a untar cada nit abans d’anar a dormir el pardalet amb una potinga que havies de comprar des de la web i fer un seguit d’estiraments que, ras i curt consistien a tibar-se la tita fins a fer-se mal. La pomada en qüestió era cara de collons, però en Xavi va fer càlculs i com que tenia poc lloc on estendre la crema li va sembla que li podria durar uns dos anys.

 

Quan li va arribar la crema va començar amb ganes el procés. Cada nit abans d’anar a dormir seguia minuciosament els passos que la web li havia recomanat. Ho feia d’amagat, li feia molta vergonya que la Berta pogués descobrir el seu petit secret.

 

Per fi va arribar el dia i pel 30è aniversari de casats amb la Berta va poder mostrar el resultat final a la seva dona. No era tan espectacular com havia vist a la web, així i tot en Xavi estava molt orgullós de la feina feta. La Berta va al·lucinar i va quedar encantada. Ara només li quedava resoldre el tema de la impotència.

Mirades que maten

Dos desconeguts es troben en la immensitat de la gran ciutat. Només els separa un pas zebra. Primer, ella li dedica una mirada curiosa que a ell li crida l’atenció. Es repassen de dalt a baix. Ell aparta la mirada, no vol semblar massa interessat, però quan torna, rendit per la necessitat, a mirar cap a aquella meravellosa cabellera castanya, ella encara té clavada la mirada cap a ell. Per alguna raó que nosaltres no entenem ells saben que estan predestinats i de sobte són molt conscients del semàfor que els separa. Tots dos miren els llums que ara comencen a parpellejar i els dos, amb la felicitat més sincera, es dediquen un somriure que té tants matisos que no sóc capaç de descriure-us. La llum taronja del semàfor centelleja lentament, infinitament  per als nostres amants que només pensen a abraçar-se. Una eternitat després, sembla que el semàfor donarà per fi via lliure als ja enamorats, però ell endut per un rampell es llança a la carretera amb els braços oberts per poder abraçar a la persona que té a pocs metres. Ella, que ara té la mirada posada al semàfor, s’adona de la intenció d’ell i fa un pas endavant amb la voluntat de reduir al màxim la interminable espera. Un cotxe passa a tota velocitat i se l’emporta just quan les seves mans estaven a punt de tocar-se per primera vegada.

Somni Humit

La professora de català movia el seu enorme cul a dos pams del meu nas. Estava d’esquenes i intentava fer-me el que semblava un striptease

– T’agrada? – Va dir amb veu sensual.

Jo volia dir-li que no, que no m’agradava gens però no podia. Tenia els llavis sallats i per molt que intentes parlar la boca no responia. Des d’on estava assegut només podia veure, de massa prop, el seu cul fent moviments circulars. No portava part de dalt i li podia veure aquella esquena grassa i geperuda.

– Vols que em giri? – Va dir.

Com que no ho volia de cap de les maneres, vaig intentar amb totes les meves forces cridar, però va ser inútil i ella es va prendre el meu silenci com un consentiment.

Va girar-se a poc a poc. Amb els braços es tapava les seves mamelles descomunals. Com si em volgués subministrar en petites dosis el regal que m’estava fent.

Sense avisar va estirar els braços fent una creu per mostrar-me aquelles monstruositats que per la sempre fidel llei de la gravetat van anar baixant fent caiguda lliure fins a tocar el terra. En el moment del col·lisionament es va sentir un soroll espantós. La professora de català em podia dir perfectament la temperatura del terra portant sabatilles.

Va decidir que era bona idea continuar amb el ball del cul així que va tornar a girar a poc a poc amb la intenció de ficar-se d’esquena. Aquesta vegada però arrossegant els pits per terra.

Tornava a estar allà immòbil fent tot el possible per no tocar amb la punta del nas el cul de la meva professora. Quan sense avisar es va asseure sobre la meva falda i per tant sobre el meu pobre paquet.

Vaig obrir els ulls i em vaig incorporar de cop al llit.

– Ara t’anava a despertar – Va dir la mare.

– Val més que et donis pressa o et quedaràs sense esmorzar. – Jo estava encara en xoc, havia tingut un malson i dels grossos.

-Sí, mare ara vaig.

– Que voldràs esmorzar? – Va continuar ella – però jo en aquell moment tenia altres coses en ment. M’estava adonant que tenia els calçotets empastifats. Empastifats d’un líquid viscós i calent. No calia ser metge forense per arribar a la conclusió que el crim s’havia comes feia pocs instants. Havia tingut el meu primer somni humit.

Fressa incomprensible

Estava llegint un llibre a la sala d’estar, era passada la mitjanit. Estava completament a les fosques, llevat d’una làmpada que m’enfocava directament al llibre. Ja cansat vaig apartar la vista i vaig apagar el llum. Em vaig quedar uns instants en silenci i de sobte vaig sentir un xiuxiueig de fons. Per la petita escletxa de sota la porta tancada de la seva habitació es filtrava una fressa, paraules incomprensibles. Jo estava al sofà, un xic ebri, m’havia pres una ampolla de vi al llarg de tota la nit, i el cap em donava voltes. Ells aliens al món exterior i sense ni tan sols proposar-s’ho havien inventat el seu propi idioma, inintel·ligible per a la resta. De tant en tant enmig del brunzit procedent de sota la porta descobria un riure, molt fluixet i sense adonar-me’n la meva oïda es va anar afinant. No sé si van ser les hores intempestives o l’efecte del vi dins el meu cap però en algun moment vaig arribar a desxifrar el seu codi secret, com un historiador que després de moltes hores d’estudi és capaç de descodificar aquell llenguatge que sempre ha desitjat. Vaig entendre que no importaven les paraules sinó el to de la veu, els somriures còmplices, l’escalfor de les abraçades, les mirades i les carícies. De sobte, per la falta d’aire, em vaig adonar que estava aguantant la respiració. Em feia por trencar aquell moment màgic, com si la meva simple presència pogués acabar amb el seu amor idíl·lic. I en la foscor de la nit, vaig començar a plorar en silenci.

Per un moment

Estic fent cua a la cafeteria que hi ha al costat de casa meva i la porta s’obre darrere meu. Involuntàriament giro el cap, un mal costum que tinc quan no hi ha res més a fer. Entra una noia, preciosa. En veura-la no puc evitar aguantar la respiració. Flota per aquella cafeteria, esquivant taules, mitja volta, cadires, tot en un deliciós vals. Ella, com si sabés que he descobert el seu secret, em somriu.
– Què voldràs? – Em pregunta el cambrer. Sembla molest, no sabria dir quant de temps porta esperant-se. He quedat estabornit amb el somriure dedicat per aquella noia i em giro lentament intentant dissimular.
– Un cafè amb llet quan puguis, si us plau. Un altre cambrer aparèixer i la noia en demana un altre cafè amb llet per ella. Tots dos estem esperant, l’un al costat de l’altre. Només la puc veure de reüll. Ella està de braços creuats, tirada cap endavant mentre intenta llegir el menú del dia. De tant en tant es col·loca un floc de cabell darrere l’orella, que de seguida tornarà a rebel·lar-se. De sobte arriba un cambrer i deixa un cafè amb llet sobre el taulell. Els dos ens hi llancem. Les nostres mans es toquen, només un instant, però jo sento la seva pell, molt fina, freda.
-Perdona, jo hi era abans. – diu – i les nostres mirades es creuen per primera vegada. Sento pànic, en aquells ulls m’hi podria perdre per sempre.
– El teu cambrer encara t’està fent el cafè – torna a dir, mentre fa una ganyota, quasi de fàstic i em senyala el cambrer que m’ha pres nota. La manera com ho diu em molesta molt.
– Jo he arribat abans, així que aquest cafè és per mi. – Mentre ho dic, aprofito per agafar el cafè i fer-me’l meu. No li falta raó. El meu cambrer, que ha de ser un novell o el tonto del poble, encara m’està escalfant la llet. Però la manera que aquella noia exigeix el seu cafè treu el pitjor de mi. La seva cara de fàstic, fa que em senti rebutjat, ferit. Aquell primer somriure m’havia alegrat el dia, però bé, ara és igual, tinc el cafè a la mà i començo a marxar.

 

Just quan estava empenyent la porta per sortir vaig fer mitja volta -Escolta, perdona, tens raó, aquest cafè l’ha portat el teu cambrer, així que és per tu.

 

I a partir d’aquí vam començar a parlar, no recordo de què, però vam connectar, tan senzill com això. Just quan ens acomiadàvem li vaig demanarv per anar a sopar, alguna nit. Ella va dubtar un instant, el segon més etern de tots els segons, i llavors em va dedicar un altre somriure que em va fondre el cor.

 

Com sempre, vaig arribar més d’hora al restaurant, estava molt nerviós, feia molt temps que no tenia vuna cita i aquesta noia m’agradava molt.

 

Al principi de la nit tot va ser una mica incòmode, al capdavall érem dos desconeguts explicant-nos intimitats, però la màgia del vi ho suavitzava tot i la vaig fer riure. Hi ha un abans i un després a d’aquella primera vegada que la vaig sentir riure. Quin perill.

 

Ens vam acomiadar després de fer unes copes i aquesta vegada va ser ella qui va prendre la iniciativa. Em va fer un petó curt, però intens, suficient perquè no pogués pensar en res més tota la setmana següent. De camí cap a casa, caminava pels carrers que m’eren stan familiars, però que aquella nit sentia tan diferents…
Obro la porta de la cafeteria, fa molt fred i em poso la mà que tinc lliure dins la butxaca dels pantalons. Estic trits. Per un moment, dins la meva imaginació, tot ha sigut real.

Un món millor

Em vaig despertar enmig de la nit, s’havia posat a ploure. Vaig revisar que totes les meves coses estiguessin al seu lloc i vaig acariciar en Tom. Collons quin fred que feia. Quan dorms al carrer descobreixes una nova forma d’experimentar-lo. Sempre m’ha fet gràcia la gent que explica com arriba un moment en que ja no sents més el fred. Què més voldria jo. Notes com cada extremitat del teu cos es trenca. Les orelles, el nas, les mans, els peus, res se’n salva. Però el pitjor de tot és quan plou, llavors el fred es torna inhumà, el dolor penetra dins els ossos, dins la mateixa ànima i aprofita la nova posició per esguinçar-te des d’allà.
Per sort, aquella nit m’havia ficat dins una entrada espaiosa i la pluja no em tocaria. Vaig començar a buscar dins la bossa. La meva mà, curiosa, volia l’única cosa que em podria escalfar el cos. En Tom es va despertar quan un llamp va il·luminar tota la ciutat de Barcelona
– Shhh, tranquil maco, només és un llamp – vaig dir, molt fluixet, mentre l’acariciava darrere les orelles. Amb la mà lliure per fi vaig trobar l’ampolla de plàstic, la vaig destapar i per simple costum en vaig olorar l’interior. Semblava alcohol de curar, però era just el que necessitava i vaig somriure enmig de la foscor.
Va començar a ploure a bots i barrals i vaig fer el primer glop. Tot i que encara em sentia embriagat per tot el que havia begut aquella tarda, l’estómac se’m va regirar i se’m va posar pell de gallina a la nuca. Aquella ampolla portava prop de sis begudes alcohòliques diferents, ja que em dedicava a arreplegar tots els culs d’alcohol que trobava. Però com passa sempre, el segon glop va entrar més bé i el món em va semblar un lloc millor.