La soledat entre la multitud

M’agrada passar temps sol. Hi estic acostumat, ho gaudeixo i a més és una cosa que sé fer prou bé. Estar sol és molt diferent a avorrir-se, et dóna l’oportunitat d’allunyar-te del caos del dia a dia. Suposo que la soledat és només negativa si no és una opció triada, l’aïllament voluntari però és una de les coses més delicioses que aquest món et pot oferir.

Dins de la soledat però existeix un nivell ocult, molt més difícil d’aconseguir, però alhora molt més plaent i complex. La soledat entre la multitud.

Continua llegint «La soledat entre la multitud»

Tot ho faig per tu

Cada sopar, cada mirada i tots els petons, en realitat, te’ls faig a tu. Quan quedo amb dones, realment és amb tu amb qui m’estic citant. Tu, aquesta persona encara desdibuixada, sense cos ni ànima, però més real que totes elles. A vegades el pensament se m’escapa i, tot i que m’he prohibit donar-te forma, molts cops no puc evitar-ho. En dies bons t’imagino riallera i afectuosa, però en d’altres m’apareixes terrible i esquerpa. No saps el temps que fa que t’espero, que et desitjo amb tot el meu cos, però crec que no puc més. T’he volgut esperar, de debò, però cada cop se’m fa més difícil viure apartat del món. Veure com els altres fan la seva vida mentre jo resto a l’estació esperant el nostre tren. En realitat, si ho penses bé, encara t’espero, només vull que en trobar-nos tot sigui perfecte i estalviar-te les meves primeres equivocacions. Quan per fi et pugui abraçar estaré preparat per escoltar-te i entendre’t. Quan per fi et tingui entre els meus braços ja hauré plorat i fet plorar. Tindré clar el que vull i seré millor amant. Seré més generós, potser la pedanteria d’ara algun dia es convertirà en confiança i tu n’estaràs orgullosa, d’això n’estic segur. No em costa reconèixer però, que com més surto amb dones, més lluny et sento. No cal que pateixis, et segueixo esperant, només volia dir-te que tot ho faig per tu.

Carícies

Aquell matí m’havia llevat malalt i no havia anat a l’escola. Jo, que sempre he tingut una tolerància nul·la al malestar, havia ploriquejat tot el dia fins que la mare em va posar una pel·lícula. Ella s’havia quedat a casa per cuidar-me i estava al sofà, al meu costat. La meva orella descansava sobre la seva panxa. Tenia fred i el seu estómac desprenia una calor que em va reconfortar. Vaig sentir el seu cos en funcionament. Els pulmons s’encarregaven de transportar l’oxigen al torrent sanguini i el cor bategava aquesta sang fins els llocs més inhòspits. Pensant allò em vaig adonar que jo ja no respirava per la boca, ara ho feia amb moltes dificultats, però podia tornar a respirar pel nas. La meva cara descansava sobre l’estómac, el ventre que havia sigut la meva llar durant 9 mesos, on m’havia desenvolupat, passant d’idea dins el pensament dels meus pares a un ésser humà. Un nadó indefens i ploraner. De sobte, la mà de la mare va començar a acariciar-me els cabells. Moviments lents, rítmics, afectuosos. Ara, cada respiració era més fàcil que l’anterior, les parpelles se’m van tornar pesades i com si no em pertanyessin van caure lentament.

El final de la nit

El seu cap no podia entendre què li havia vist a aquella dona. La primera nit que la va veure, al club de jazz, anava força begut. Unes copes de més. Ara, sobri, se la mirava i no podia estar més decebut. Aquella dona tocava el contrabaix d’una forma magistral -això se li havia de reconèixer-, però aquella cara que l’última nit li havia semblat atractiva, ara el repugnava. Continua llegint «El final de la nit»

El rei del Jazz

No podia entendre com aquell noi era el líder d’un quintet de jazz. Cada paraula que sortia de la seva la boca, la repetia tres vegades amb un tartamudeig penós, cada pas que feia semblava en fals, cada frase que deia, intentant fer-se el simpàtic, semblava forçada, fora de lloc. Com més el mirava, amb aquella roba tres talles grossa i aquell somriure tremolós, menys ho entenia. Però llavors es va posar a tocar, i per art de màgia, els seus moviments es van tornar segurs, els seus dits es movien pels pistons de la trompeta amb agilitat i elegància, dos adjectius que, segons abans, mai hagués imaginat utilitzar per descriure aquell noi que ara brillava sota la llum del focus i la gent aplaudia cada vegada que acabava un solo.

El tema va finalitzar i just l’instant en què els seus llavis van deixar de tocar l’instrument de vent, tota la seva gràcia i elegància van desaparèixer, mentre que una pluja d’aplaudiment l’ovacionava. Va tornar a mostrar inseguretat, una vacil·lació que  tot el seu cos desprenia, com una fragància massa forta. Va acostar altre cop els seus llavis al bec de l’instrument i la postura, els gestos i la figura del jove van canviar, dalt de l’escenari ell era el rei.

Dissabte Negre

En Ramon s’ha passat tota aquesta setmana al llit, malalt, esperant la mort. Li és completament igual que tots els metges que ha visitat li hagin assegurat, una i altra vegada, que no li passa res. Ell, que coneix perfectament el seu cos, diu que té els dies comptats i s’ha passat tot aquest temps deprimit.
Abans d’explicar la terrible experiència que aquest pobre noi va viure aquella tràgica nit de dissabte, crec que seria bo que coneguéssiu una mica en Ramon.

El meu amic Ramon és una persona un xic negativa, repeteix constantment que la humanitat està destinada a la destrucció absoluta. Tot i això, té una consciència ecologista molt desenvolupada, potser fins i tot un pèl massa. No fuma, no beu i fa esport regularment. És la persona, del meu entorn, que cuida més el seu cos, i tot i així té la certesa que morirà jove a causa d’un càncer o d’alguna malaltia encara desconeguda.
Crec que amb aquesta petita descripció, ja podeu començar a fer-vos-en una idea, però us explicaré un parell d’anècdotes més per assegurar-me que teniu context suficient.

En Ramon porta sempre a la butxaca una ampolleta de sabó líquid amb antisèptic, a punt per utilitzar-la en cas d’emergència. Mai sap a qui haurà de donar la mà.

Té pànic als microones. Un dia va mirar un reportatge que explicava tot de malalties relacionades a l’exposició a les ones d’aquests aparells i per aquesta raó va desfer-se del seu i des d’aleshores no s’apropa a cap cuina.

És enemic declarat dels cotxes i la contaminació. Quan surt a passejar, cosa que fa molt freqüentment, decideix el seu itinerari segons el trànsit que hi ha a la ciutat. Ara està molt content, perquè té una aplicació mòbil que l’avisa del nivell de pol·lució i així, si la cosa es posa lletja, pot tornar de pet a casa.

Cada dues setmanes, fa una visita al metge de capçalera perquè li faci una revisió ràpida i així assegurar-se unes setmanes més de vida. És per això que si algun dia el veieu, eviteu parlar-hi el dimarts de la primera i tercera setmana del mes, que és quan està esperant els resultats i acostuma a estar emocionalment inestable.

Ara crec que ja podreu entendre com de tràgic va ser aquell Dissabte Negre, nom amb que els seus amics més pròxims vam batejar aquell fatídic dia, donat que vam patir igual o més les seves conseqüències.

En Joan, un company de feina, va organitzar un sopar d’empresa a casa seva i en Ramon tot i les reticències incials va acceptar, ja que també hi anava convidada la noia de recursos humans que tant li agradava.

Quan en Ramon va arribar, ja estava tot llest. Hi havia la taula parada amb unes estovalles netes com una patena, tots els plats eren blancs i desinfectats i en Ramon va cometre l’error de relaxar-se, cosa que no es perdonarà mai.

Quan ja estaven tots entaulats, en Joan va començar a treure plates, entre elles una truita de patates que va tenir un gran èxit. Tots l’estaven gaudint quan una de les noies va fer, de sobte, una ganyota. La taula sencera va observar com amb la llengua, buscava alguna cosa entre les dents. Finalment va introduïr els dits a la boca i en va treure una peça sòlida. – Mireu que he trobat – Va exclamar mentre mostrava a tothom el petit tros de plàstic que havia descobert a la truita. En aquell moment en Joan va treure’s també un plàstic de la boca. – Que estrany – Va dir i mentre tots intentaven esbrinar quina en podia ser la procedència, en Ramon ja començava a marejar-se. Segons explica, és possible que durant un segon perdés la consciència, no n’està del tot segur, perquè ningú va semblar adonar-se’n. Va començar a suar, el cap li anava a mil per hora. No devia fer molt bona cara, perqué la noia de recursos humans que li agradava es va preocupar pel seu estat. Encara tenia la boca plena de truita, però ja n’havia ingerit molta. Va aixecar-se i va anar cap al lavabo. Va tancar-se a dins i va escopir a la tassa tot el que encara no s’havia empassat. Va mirar-se al mirall i es va netejar la cara. Era cert, feia molt mala pinta.
Tot de preguntes anaven i venien pel seu cap. Quant plàstic hauré menjat? Quins efectes produïrà això al meu cos? Serè capaç d’absorbir tot aquest material tòxic? De sobte, la solució, va aparèixer com un llamp, clara dins el seu cap. Necessitava vomitar, si ho feia, trauria tot el plàstic que s’havia empassat i sortiria d’aquella situació sa i estalvi. Es va posar de genolls davant el vàter i ell jura que estava disposat a fer-ho, però que quan va començar a posar la mà dins la boca i el dit va acariciar la campaneta, va aturar-se de cop. Va recordar un reportatge que havia vist, no feia gaire, on s’explicava que vomitar era extremadament perjudicial per la salut i ho va deixar córrer. – Ramon no tens més remei, has de vomitar. – S’anava dient. – Vols morir per sobredosis de plàstic? – De tant en tant s’omplia de valor i ho intentava de nou, però de seguida havia de recular perquè l’angúnia era superior a les ganes de viure.

Després d’una bona estona, derrotat, va sortir del lavabo i va tornar a la taula on els seus companys continuaven menjant com si no passés res. Va excusar-se dient que no es trobava gaire bé i va marxar.

En sortir al carrer va anar directament a emergències per fer-se un rentat d’estómac. El metge el tractà de boig i el va fer marxar cap a casa. De camí, va aprofitar per trucar tota la seva família i acomiadar-se de cada un d’ells.

Ell ja sap que morirà, diu que no hi ha justícia en aquest món i s’ha passat al llit tota la setmana entre plors i retrets. No importa quants metges li hagin dit que està fort com un roure, ell sap la veritat. Aviat, quan vegi que la mort no se l’emporta, anirà sortint al carrer, però sempre amb la por que el tros de plàstic faci efecte en el moment més inoportú.

Tita petita

El Xavi, un home de 50 anys, porta tota la vida acomplexat. Té la tita petita, però petita de debò. Aviat s’acosta el 30è aniversari de casats amb la Berta i li agradaria fer-li una sorpresa.

Amb els anys, en Xavi ja ha après tots els trucs que un home pot utilitzar. Té l’esquena peluda com una catifa, però a les parts nobles no hi té ni un pèl, res. No es pot permetre perdre visibilitat a la zona.

Continua llegint «Tita petita»

Mirades que maten

Dos desconeguts es troben en la immensitat de la gran ciutat. Només els separa un pas zebra. Primer, ella li dedica una mirada curiosa que a ell li crida l’atenció. Es repassen de dalt a baix. Ell aparta la mirada, no vol semblar massa interessat, però quan torna, rendit per la necessitat, a mirar cap a aquella meravellosa cabellera castanya, ella encara té clavada la mirada cap a ell. Per alguna raó que nosaltres no entenem ells saben que estan predestinats i de sobte són molt conscients del semàfor que els separa. Tots dos miren els llums que ara comencen a parpellejar i els dos, amb la felicitat més sincera, es dediquen un somriure que té tants matisos que no sóc capaç de descriure-us. La llum taronja del semàfor centelleja lentament, infinitament  per als nostres amants que només pensen a abraçar-se. Una eternitat després, sembla que el semàfor donarà per fi via lliure als ja enamorats, però ell endut per un rampell es llança a la carretera amb els braços oberts per poder abraçar a la persona que té a pocs metres. Ella, que ara té la mirada posada al semàfor, s’adona de la intenció d’ell i fa un pas endavant amb la voluntat de reduir al màxim la interminable espera. Un cotxe passa a tota velocitat i se l’emporta just quan les seves mans estaven a punt de tocar-se per primera vegada.

Somni Humit

La professora de català movia el seu enorme cul a dos pams del meu nas. Estava d’esquenes i intentava fer-me el que semblava un striptease

– T’agrada? – Va dir amb veu sensual.

Jo volia dir-li que no, que no m’agradava gens però no podia. Tenia els llavis sallats i per molt que intentes parlar la boca no responia. Des d’on estava assegut només podia veure, de massa prop, el seu cul fent moviments circulars. No portava part de dalt i li podia veure aquella esquena grassa i geperuda.

– Vols que em giri? – Va dir.

Com que no ho volia de cap de les maneres, vaig intentar amb totes les meves forces cridar, però va ser inútil i ella es va prendre el meu silenci com un consentiment.

Va girar-se a poc a poc. Amb els braços es tapava les seves mamelles descomunals. Com si em volgués subministrar en petites dosis el regal que m’estava fent.

Sense avisar va estirar els braços fent una creu per mostrar-me aquelles monstruositats que per la sempre fidel llei de la gravetat van anar baixant fent caiguda lliure fins a tocar el terra. En el moment del col·lisionament es va sentir un soroll espantós. La professora de català em podia dir perfectament la temperatura del terra portant sabatilles.

Va decidir que era bona idea continuar amb el ball del cul així que va tornar a girar a poc a poc amb la intenció de ficar-se d’esquena. Aquesta vegada però arrossegant els pits per terra.

Tornava a estar allà immòbil fent tot el possible per no tocar amb la punta del nas el cul de la meva professora. Quan sense avisar es va asseure sobre la meva falda i per tant sobre el meu pobre paquet.

Vaig obrir els ulls i em vaig incorporar de cop al llit.

– Ara t’anava a despertar – Va dir la mare.

– Val més que et donis pressa o et quedaràs sense esmorzar. – Jo estava encara en xoc, havia tingut un malson i dels grossos.

-Sí mare, ara vaig.

– Que voldràs esmorzar? – Va continuar ella – però jo en aquell moment tenia altres coses en ment. M’estava adonant que tenia els calçotets empastifats. Empastifats d’un líquid viscós i calent. No calia ser metge forense per arribar a la conclusió que el crim s’havia comes feia pocs instants. Havia tingut el meu primer somni humit.

Fressa incomprensible

Estava llegint un llibre a la sala d’estar, era passada la mitjanit. Estava completament a les fosques, llevat d’una làmpada que m’enfocava directament al llibre. Ja cansat vaig apartar la vista i vaig apagar el llum. Em vaig quedar uns instants en silenci i de sobte vaig sentir un xiuxiueig de fons. Per la petita escletxa de sota la porta tancada de la seva habitació es filtrava una fressa, paraules incomprensibles. Jo estava al sofà, un xic ebri, m’havia pres una ampolla de vi al llarg de tota la nit, i el cap em donava voltes. Ells aliens al món exterior i sense ni tan sols proposar-s’ho havien inventat el seu propi idioma, inintel·ligible per a la resta. De tant en tant enmig del brunzit procedent de sota la porta descobria un riure, molt fluixet i sense adonar-me’n la meva oïda es va anar afinant. No sé si van ser les hores intempestives o l’efecte del vi dins el meu cap però en algun moment vaig arribar a desxifrar el seu codi secret, com un historiador que després de moltes hores d’estudi és capaç de descodificar aquell llenguatge que sempre ha desitjat. Vaig entendre que no importaven les paraules sinó el to de la veu, els somriures còmplices, l’escalfor de les abraçades, les mirades i les carícies. De sobte, per la falta d’aire, em vaig adonar que estava aguantant la respiració. Em feia por trencar aquell moment màgic, com si la meva simple presència pogués acabar amb el seu amor idíl·lic. I en la foscor de la nit, vaig començar a plorar en silenci.