Tan poca vida (LLiure)

Vaig sortir de veure “Tan poca vida” enfadat, enrabiat amb el Lliure de Montjuïc, amb el director Ivo Van Hove i amb la companyia International Theater Amsterdam. En un principi vaig pensar que no m’havia agradat, però després, amb el cap de setmana per pair l’ensurt que l’obra em va produir, puc dir finalment que és una de les millors obres que he vist aquesta temporada. “Tan poca vida” té una durada considerable (quatre hores), està interpretada en holandès i subtitulada en català. Amb aquestes obres tan llargues em passa una mica com amb les novel·les de més de mil pàgines: han de valer molt la pena per tan sols obrir la contraportada. “Tan poca vida” però, s’ho val.

L’obra, basada en la novel·la de Hanya Yanagihara, segueix la vida adulta de quatre amics a New York. De seguida però, la representació es centra en un d’ells, el misteriós Jude. A mesura que avança l’obra en Jude va explicant la seva infantesa, una història molt dura i violenta que deixa els seus amics -i a tots els espectadors- angoixats.

Continua llegint «Tan poca vida (LLiure)»

Jerusalem (Grec)

Ja hi tornem a ser. Un any més, pugem les escales de pedra, girem el cap per veure Barcelona als nostres peus, travessem el paradisíac jardí i baixem per l’amfiteatre del Teatre Grec. Un magnífic teatre que fou creat per l’Exposició Universal de  1929 aprofitant una antiga pedrera de Montjuïc. Allà vaig veure-hi Jerusalem, una obra del dramaturg Jez Butterworth, dirigida per Julio Manrique i amb un Pere Arquillué que fa un paper de nassos.

L’obra gira al voltant d’en Johnny Byron (Pere Arquillué), més conegut com el Gall. Un gitano, un pària, un flautista d’Hamelin, un camell, un “outsider” del sistema, però capaç de recitar un poema de Whitman de memòria.

Continua llegint «Jerusalem (Grec)»

Les feres de Shakespeare (Condal)

Pels amants del teatre i de Barcelona arriba una època especialment bona. El Festival Grec ha començat i, de mica en mica, els barcelonins aniran marxant de vacances. Es pot demanar res més? Doncs sí, en aquest estimat país nostre tenim la sort de comptar amb dues companyies que es dediquen magistralment a representar les comèdies de William Shakespeare. Com potser ja haureu endevinat, parlo dels Parking Shakespeare i dels Pirates. Ha passat doncs, una cosa extraordinària: Podrem veure representada “L’amansiment de la furia” per ambdues companyies. La que avui ens concern, és la proposta dels Pirates: “Les feres de Shakespeare”.

Anem a pams, que vull dir moltes coses i si pot ser que tinguin algun sentit. Ariadna Pastor ha adaptat l’obra “L’amansiment de la fúria de William Shakespeare” però s’ha encarregat de capgirar-la del tot. “L’amansiment de la fúria” és una obra polèmica perquè és especialment masclista, però l’adaptació ens l’acosta als nostres temps i l’enriqueix, dotant els personatges femenins de profunditat i fent-les les protagonistes de la història. 

Continua llegint «Les feres de Shakespeare (Condal)»

Això ja ho he viscut (Biblioteca de Catalunya)

Això ja ho he viscut

Això ja ho he viscut” és una obra molt cuidada. S’ha tingut en compte cada detall per fer del text de J. B. Priestley una joia per als amants del teatre. Començant per un elenc de primera divisió, passant per la direcció d’en Belbel, la impressionant escenografia, un vestuari fabulós i un so envolvent. Un thriller una mica lent però constant, que creix progressivament i et deixa expectant fins que s’apaguen els llums. “Això ja ho he viscut” és tot això però no només això.

J. B. Priestley va ser un bon homenot -com diria algú que jo conec. Primer escriptor, dramaturg, locutor de ràdio i finalment activista polític. Durant un període de la seva vida, Priestley va dedicar-se a l’estudi de teories sobre somnis premonitoris i de percepció no lineal del temps -quins passatemps més estranys tenia l’home, no trobeu? D’aquest període i girant al voltant del tema, en van sortir un seguit d’obres -com aquesta “Això ja ho he viscut” que es coneixen amb el nom original de “Time plays“.

Continua llegint «Això ja ho he viscut (Biblioteca de Catalunya)»

Negrata de merda (Tantarantana)

Negrata de merda al Tantarantana pintava molt i molt bé. Vaig llegir-me la sinopsi de l’obra a correcuita abans no s’apaguessin els llums de la sala i -tot i que ja sabia per on anaven els trets-  estava segur que l’obra prometia. I amb tot això, no em va agradar. I em va fer molta ràbia, perquè els temes que s’hi tracten són els que m’agrada veure dalt d’un escenari.

Continua llegint «Negrata de merda (Tantarantana)»

Partida d’escacs (Romea)

Novel·la d’escacs” va ser el primer llibre de Stefan Zweig que vaig llegir. El meu avi em digué un dia, mentre sopàvem un entrepà al Mendizábal, que Kafka, Roth i Zweig eren els autors europeus més importants del segle XX. Aquesta em va semblar raó suficient perquè un diumenge comencés -–i acabés– aquesta magnífica novel·la. Recordo sentir-me flotar amb la ploma de Zweig, com mai ho havia fet abans, amb la seva prosa finíssima, fàcil, i alhora rica, tan característica de l’autor. Us explico tot aquest rotllo per dir-vos que, de ben segur, aquesta veneració per la novel·la de  Zweig va fer que “Partida d’escacs” al Romea no m’acabés de fer el pes.

Miriko Czentovicz, el campió del món d’escacs, viatja en un transatlàntic cap a l’Argentina. Allà topa amb el senyor B., un vienès que fuig dels nazis i alhora, un digne oponent d’una interessant partida d’escacs.

Ivan Morales ha dirigit i versionat l’obra a partir de la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart. Jordi Bosch ha estat l’encarregat de fer aquest difícil monòleg. Ha suat, figurativament i literalment, la cansalada. Quin fart de suar que es va fer l’actor, per Déu! A l’Ivan Morales li he vist dirigir obres que m’han entusiasmat. Recordo “La calavera de Colmenara” i “Esmorza amb mi”, com a les grans preferides de la temporada passada. En els dos casos, el director, jugava a exagerar les actuacions al màxim, sempre buscant el límit. Crec que aquesta vegada però, l’ha traspassat.

Continua llegint «Partida d’escacs (Romea)»

El gran mercado del mundo (TNC)

Crec que els clàssics mereixen un respecte especial, perquè -bons o dolents- han contribuït a la creació d’obres posteriors i, per tant, són necessaris per entendre el present. Per aquesta raó, me’n cuido molt de no perdre’m cap d’aquestes perletes de la nostra cartellera teatral.

Xavier Albertí ha dirigit i versionat El gran mercado del mundo de Calderón de la Barca i n’ha sortit una obra on -tot i l’actualització humorística – és evident el respecte i l’amor que destil·la.

Calderón de la Barca va escriure El gran mercado del mundo l’any 1655. Es tracta d’una obra de teatre religiosa (acte sacramental) que es representava durant el Corpus Christi. El gran mercado del mundo ens explica la història d’un pare que decideix donar l’herència familiar al fill que torni a casa del gran mercat del món havent tret més profit del seu talent.

Continua llegint «El gran mercado del mundo (TNC)»

El chico de la última fila (Sala Beckett)

El morbo que produeix el voyerisme a la nostra societat és molt fàcil de detectar, només cal adonar-se de totes les hores que dediquem a les xarxes socials o al tou de “reality shows” que trobem a les nostres pantalles. Què hi farem, ens agrada saber que fa la gent a casa seva. Juan Mayorga, l’autor del text, n’era plenament conscient quan va escriure “El chico de la última fila“, una obra que ens tempta i atrapa des dels primers minuts i que ja no ens deixa escapar fins que no s’abaixa el teló.

Un professor de literatura es desespera en corregir les redaccions que ha demanat als seus alumnes adolescents. L’exercici consisteix a escriure el que han fet durant el cap de setmana i el professor és lamenta de la qualitat dels textos. Tot canvia però, quan comença a llegir la redacció del noi callat, el que sempre seu a l’última fila de les seves classes. En llegir-la, el professor, queda captivat per l’excel·lència del text però encara queda més fascinat quan el noi -utilitzant un cinisme que espanta- descriu la simplicitat i la deixadesa de la família d’un company de classe. A partir d’aquest punt s’inicia una relació alumne-mestre en què el noi anirà entregant al professor nous capítols de la història i aquest l’ajudarà en el procés d’escriptura d’una novel·la.

Continua llegint «El chico de la última fila (Sala Beckett)»

La reina de la bellesa de Leenane (Biblioteca de Catalunya)

El divendres 23 de febrer vaig anar a veure La reina de la bellesa de Leenane a la Biblioteca de Catalunya. Una obra del dramaturg irlandès Martin McDonagh dirigida per Julio Manrique. Una colpidora obra que em va deixar amb un maravellos sentiment agredolç per haver vist una excel·lent representació, però alhora quedar tocat per la profunditat de la història que s’hi representava.

L’obra ens situa a la Irlanda dels noranta, al poble de Leenane on la Maureen (Marta Marco) i la seva mare Mag (Marissa Josa) viuen soles a la casa familiar. La Maureen és una “solterona” de 40 anys que veu passar la vida al seu avorrit poble, tenint cura de la seva amargada mare. La relació tòxica i immutable que té aquesta estranya parella es veurà sacsejada per l’aparició d’en Pato i d’en Ray Dooley, representats per Ernest Villegas i per l’Enric Auquer.

Continua llegint «La reina de la bellesa de Leenane (Biblioteca de Catalunya)»

Ifigènia en taxi (Àtic 22)

Dijous 7 de febrer vaig anar a veure “Ifigènia en Taxi” a l’Àtic 22 del Tantarantana, una obra escrita i dirigida per Sílvia Navarro i interpretada en solitari per Cristina Martínez. Un monòleg divertit que no perd l’oportunitat de fer-nos reflexionar.

L’obra ens explica, a través del mite d’Ifigènia (mite que jo no coneixia) la història d’una noia que la societat ha condemnat (sacrificat) per no poder adaptar-se al que es considera normal. De forma completament intercalada la descobrirem al llarg de dos períodes de la seva vida: Durant la infantesa, quan encara és una noia creativa, curiosa i -com no es cansa de repetir la seva professora- amb el cap ple de pardals i ja de més gran, una dona plena de pors, de dubtes i d’infelicitat.

La crítica que l’obra fa al sistema educatiu és el que més ha ressonat aquests dies dins el meu cap. Segurament perquè jo mateix em considero un fracàs d’aquest sistema educatiu. L’obra també aprofita per parlar de les xarxes socials -on ens amaguem mostrant només la nostra millor cara- i de les discoteques “aquests llocs foscos, sorollosos i angoixants” on seguim anant els joves i no tan joves. Continua llegint «Ifigènia en taxi (Àtic 22)»