L’Alegria (Sala Beckett)

He enxampat l’últim dia d’Alegria a la Sala Beckett, una obra escrita i dirigida per Marilia Samper. Una dramaturga que va ser resident a la Beckett durant la temporada 2016-2017 i d’on va sortir aquesta obra que m’ha entusiasmat.

Entrem a la polivalent sala Beckett. La disposició de l’escenari, aquesta vegada, segueix la forma clàssica. Seiem a les nostres butaques i esperem que acabi d’entrar tothom. A l’escenari hi ha un cubicle, tres parets que ens mostren un menjador d’una casa, unes finestres a la dreta i una taula amb unes cadires al centre. No podem veure les esquerdes de la paret –és massa fosc– però les intuïm. De sobte, apareixen a escena els personatges principals. La Júlia (Lluïsa Castell) portant al seu fill en cadira de rodes i l’Eli (Alejandro Bordanove) un jove que pateix paràlisis mental. Es planten al bell mig de l’escenari amb només un focus de llum il·luminant-los i observem com la mare comença a vestir –durant cinc minuts– el seu fill. Una escena preciosa que ens prepara per a tot el que vindrà i que acaba quan l’Eli, un cop vestit, s’aixeca sobtadament de la cadira. Llavors, encara sorpresos, ens comença a fer de narrador i a posar-nos en context. Som a l’extraradi d’una gran ciutat, en una zona pobre, on l’Eli i la seva mare viuen en un pis de lloguer. La mare és una dona sense recursos ni estudis que treballa en una feina precària que li destrossa la salut. A l’entrada del bloc de pisos on viuen hi ha nou esglaons que impedeixen a l’Eli, ara que s’ha fet gran i que la seva mare ja no pot carregar-lo en braços, sortir al carrer. La Júlia, que veu com el seu fill es podreix a casa, demana a la comunitat de veïns de construir una rampa però…

No us deixeu enganyar pel títol, l’obra és incòmoda i crua. Però Samper no n’ha volgut –i això ho diu ella mateixa– fer una història massa sentimental, des de l’alerta o el lament. La protagonista és forta, decidida, sempre duu el somriure posat i l’Eli es passa mitja obra rient. És potser això, retratar aquesta història sense floritures i mostrant la sincera lluita dels personatges, el que fa l’obra tan real.

Continua llegint «L’Alegria (Sala Beckett)»

La niña gorda (TNC)

Aquest any el TNC ha dedicat l’epicentre patrimonial a Santiago Rusiñol. A començament de la temporada vam gaudir dels Jocs Florals de Can Prosa i ara hem pogut disfrutar, a la Sala Tallers, de la deliciosa obra La niña gorda.

El polifacètic Santiago Rusiñol va publicar l’any 1917 la novel·la humorística La niña gorda, una paròdia de la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, obra que utilitzava la seva protagonista per descriure i promoure els valors noucentistes. Amb La niña gorda però, Rusiñol ens explica la història d’una noia que neix en una família de classe baixa, amb una malaltia semblant al gegantisme que la fa engreixar sense límits aparents. Ella, serà explotada per diversos homes, com a atracció de circ a causa de les seves mides descomunals.

Continua llegint «La niña gorda (TNC)»

El llarg dinar de Nadal (Maldà)

El Maldà torna en aquestes dates a rescatar un èxit de la seva cartellera: El llarg dinar de Nadal. Em va trucar el meu avi per avisar-me que, sobretot, no em perdés aquesta obra i ja se sap que a la gent gran se li ha de fer cas.

El llarg dinar de Nadal és una obra escrita pel dramaturg nordamericà Thornton Wilder l’any 1931. La companyia Ruta 40 ens mostra, a través de noranta dinars de Nadal, la família Bayard, on veurem fins a quatre relleus generacionals en una època on tot canvia i al mateix temps tot resta igual.

Continua llegint «El llarg dinar de Nadal (Maldà)»