Categoria: Teatre

Crec que els clàssics mereixen un respecte especial, perquè -bons o dolents- han contribuït a la creació d’obres posteriors i, per tant, són necessaris per entendre el present. Per aquesta raó, me’n cuido molt de no perdre’m cap d’aquestes perletes de la nostra cartellera teatral.

Xavier Albertí ha dirigit i versionat El gran mercado del mundo de Calderón de la Barca i n’ha sortit una obra on -tot i l’actualització humorística – és evident el respecte i l’amor que destil·la.

Calderón de la Barca va escriure El gran mercado del mundo l’any 1655. Es tracta d’una obra de teatre religiosa (acte sacramental) que es representava durant el Corpus Christi. El gran mercado del mundo ens explica la història d’un pare que decideix donar l’herència familiar al fill que torni a casa del gran mercat del món havent tret més profit del seu talent.

Continua llegint «El gran mercado del mundo (TNC)»

El morbo que produeix el voyerisme a la nostra societat és molt fàcil de detectar, només cal adonar-se de totes les hores que dediquem a les xarxes socials o al tou de “reality shows” que trobem a les nostres pantalles. Què hi farem, ens agrada saber que fa la gent a casa seva. Juan Mayorga, l’autor del text, n’era plenament conscient quan va escriure “El chico de la última fila“, una obra que ens tempta i atrapa des dels primers minuts i que ja no ens deixa escapar fins que no s’abaixa el teló.

Un professor de literatura es desespera en corregir les redaccions que ha demanat als seus alumnes adolescents. L’exercici consisteix a escriure el que han fet durant el cap de setmana i el professor és lamenta de la qualitat dels textos. Tot canvia però, quan comença a llegir la redacció del noi callat, el que sempre seu a l’última fila de les seves classes. En llegir-la, el professor, queda captivat per l’excel·lència del text però encara queda més fascinat quan el noi -utilitzant un cinisme que espanta- descriu la simplicitat i la deixadesa de la família d’un company de classe. A partir d’aquest punt s’inicia una relació alumne-mestre en què el noi anirà entregant al professor nous capítols de la història i aquest l’ajudarà en el procés d’escriptura d’una novel·la.

Continua llegint «El chico de la última fila (Sala Beckett)»

El divendres 23 de febrer vaig anar a veure La reina de la bellesa de Leenane a la Biblioteca de Catalunya. Una obra del dramaturg irlandès Martin McDonagh dirigida per Julio Manrique. Una colpidora obra que em va deixar amb un maravellos sentiment agredolç per haver vist una excel·lent representació, però alhora quedar tocat per la profunditat de la història que s’hi representava.

L’obra ens situa a la Irlanda dels noranta, al poble de Leenane on la Maureen (Marta Marco) i la seva mare Mag (Marissa Josa) viuen soles a la casa familiar. La Maureen és una “solterona” de 40 anys que veu passar la vida al seu avorrit poble, tenint cura de la seva amargada mare. La relació tòxica i immutable que té aquesta estranya parella es veurà sacsejada per l’aparició d’en Pato i d’en Ray Dooley, representats per Ernest Villegas i per l’Enric Auquer.

Dijous 7 de febrer vaig anar a veure “Ifigènia en Taxi” a l’Àtic 22 del Tantarantana, una obra escrita i dirigida per Sílvia Navarro i interpretada en solitari per Cristina Martínez. Un monòleg divertit que no perd l’oportunitat de fer-nos reflexionar.

L’obra ens explica, a través del mite d’Ifigènia (mite que jo no coneixia) la història d’una noia que la societat ha condemnat (sacrificat) per no poder adaptar-se al que es considera normal. De forma completament intercalada la descobrirem al llarg de dos períodes de la seva vida: Durant la infantesa, quan encara és una noia creativa, curiosa i -com no es cansa de repetir la seva professora- amb el cap ple de pardals i ja de més gran, una dona plena de pors, de dubtes i d’infelicitat.

La crítica que l’obra fa al sistema educatiu és el que més ha ressonat aquests dies dins el meu cap. Segurament perquè jo mateix em considero un fracàs d’aquest sistema educatiu. L’obra també aprofita per parlar de les xarxes socials -on ens amaguem mostrant només la nostra millor cara- i de les discoteques “aquests llocs foscos, sorollosos i angoixants” on seguim anant els joves i no tan joves. Continua llegint «Ifigènia en taxi (Àtic 22)»

He anat a veure a la Sala Petita del TNC “Afanys d’amors perduts“, una de les primeres obres de William Shakespeare dirigida per Pere Planella i amb la traducció de Salvador Oliva. M’ho he passat d’allò més bé tot i que —intentaré explicar-me al llarg de la crítica— no m’ho han posat gens fàcil.

Entre aquesta temporada i la passada he vist representar —totes per primera vegada— les comèdies “Somni d’una nit d’estiu”, “Nit de reis”, “Tot va bé si acaba bé” i “Al vostre gust”. Les similituds són clares, sobretot en les dues primeres. L’obra Afanys d’amors perduts és una comèdia amb un embolic de trames, on no hi falten malentesos i on al final tot acaba bé.

Realment m’ha agradat molt, però crec que l’escenografia, m’ha impedit gaudir l’obra en la seva totalitat. La Sala Petita del TNC s’havia muntat, aquesta vegada, a tres bandes. Cosa que he vist fer a moltes sales diferents amb uns resultats excel·lents. Aquest no ha estat el cas.

Continua llegint «Afanys d’amor perduts (TNC)»

He enxampat l’últim dia d’Alegria a la Sala Beckett, una obra escrita i dirigida per Marilia Samper. Una dramaturga que va ser resident a la Beckett durant la temporada 2016-2017 i d’on va sortir aquesta obra que m’ha entusiasmat.

Entrem a la polivalent sala Beckett. La disposició de l’escenari, aquesta vegada, segueix la forma clàssica. Seiem a les nostres butaques i esperem que acabi d’entrar tothom. A l’escenari hi ha un cubicle, tres parets que ens mostren un menjador d’una casa, unes finestres a la dreta i una taula amb unes cadires al centre. No podem veure les esquerdes de la paret –és massa fosc– però les intuïm. De sobte, apareixen a escena els personatges principals. La Júlia (Lluïsa Castell) portant al seu fill en cadira de rodes i l’Eli (Alejandro Bordanove) un jove que pateix paràlisis mental. Es planten al bell mig de l’escenari amb només un focus de llum il·luminant-los i observem com la mare comença a vestir –durant cinc minuts– el seu fill. Una escena preciosa que ens prepara per a tot el que vindrà i que acaba quan l’Eli, un cop vestit, s’aixeca sobtadament de la cadira. Llavors, encara sorpresos, ens comença a fer de narrador i a posar-nos en context. Som a l’extraradi d’una gran ciutat, en una zona pobre, on l’Eli i la seva mare viuen en un pis de lloguer. La mare és una dona sense recursos ni estudis que treballa en una feina precària que li destrossa la salut. A l’entrada del bloc de pisos on viuen hi ha nou esglaons que impedeixen a l’Eli, ara que s’ha fet gran i que la seva mare ja no pot carregar-lo en braços, sortir al carrer. La Júlia, que veu com el seu fill es podreix a casa, demana a la comunitat de veïns de construir una rampa però…

No us deixeu enganyar pel títol, l’obra és incòmoda i crua. Però Samper no n’ha volgut –i això ho diu ella mateixa– fer una història massa sentimental, des de l’alerta o el lament. La protagonista és forta, decidida, sempre duu el somriure posat i l’Eli es passa mitja obra rient. És potser això, retratar aquesta història sense floritures i mostrant la sincera lluita dels personatges, el que fa l’obra tan real.

Continua llegint «L’Alegria (Sala Beckett)»

Aquest any el TNC ha dedicat l’epicentre patrimonial a Santiago Rusiñol. A començament de la temporada vam gaudir dels Jocs Florals de Can Prosa i ara hem pogut disfrutar, a la Sala Tallers, de la deliciosa obra La niña gorda.

El polifacètic Santiago Rusiñol va publicar l’any 1917 la novel·la humorística La niña gorda, una paròdia de la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, obra que utilitzava la seva protagonista per descriure i promoure els valors noucentistes. Amb La niña gorda però, Rusiñol ens explica la història d’una noia que neix en una família de classe baixa, amb una malaltia semblant al gegantisme que la fa engreixar sense límits aparents. Ella, serà explotada per diversos homes, com a atracció de circ a causa de les seves mides descomunals.

Continua llegint «La niña gorda (TNC)»

El Maldà torna en aquestes dates a rescatar un èxit de la seva cartellera: El llarg dinar de Nadal. Em va trucar el meu avi per avisar-me que, sobretot, no em perdés aquesta obra i ja se sap que a la gent gran se li ha de fer cas.

El llarg dinar de Nadal és una obra escrita pel dramaturg nordamericà Thornton Wilder l’any 1931. La companyia Ruta 40 ens mostra, a través de noranta dinars de Nadal, la família Bayard, on veurem fins a quatre relleus generacionals en una època on tot canvia i al mateix temps tot resta igual.

Continua llegint «El llarg dinar de Nadal (Maldà)»