He enxampat l’últim dia d’Alegria a la Sala Beckett, una obra escrita i dirigida per Marilia Samper. Una dramaturga que va ser resident a la Beckett durant la temporada 2016-2017 i d’on va sortir aquesta obra que m’ha entusiasmat.
Entrem a la polivalent sala Beckett. La disposició de l’escenari, aquesta vegada, segueix la forma clàssica. Seiem a les nostres butaques i esperem que acabi d’entrar tothom. A l’escenari hi ha un cubicle, tres parets que ens mostren un menjador d’una casa, unes finestres a la dreta i una taula amb unes cadires al centre. No podem veure les esquerdes de la paret –és massa fosc– però les intuïm. De sobte, apareixen a escena els personatges principals. La Júlia (Lluïsa Castell) portant al seu fill en cadira de rodes i l’Eli (Alejandro Bordanove) un jove que pateix paràlisis mental. Es planten al bell mig de l’escenari amb només un focus de llum il·luminant-los i observem com la mare comença a vestir –durant cinc minuts– el seu fill. Una escena preciosa que ens prepara per a tot el que vindrà i que acaba quan l’Eli, un cop vestit, s’aixeca sobtadament de la cadira. Llavors, encara sorpresos, ens comença a fer de narrador i a posar-nos en context. Som a l’extraradi d’una gran ciutat, en una zona pobre, on l’Eli i la seva mare viuen en un pis de lloguer. La mare és una dona sense recursos ni estudis que treballa en una feina precària que li destrossa la salut. A l’entrada del bloc de pisos on viuen hi ha nou esglaons que impedeixen a l’Eli, ara que s’ha fet gran i que la seva mare ja no pot carregar-lo en braços, sortir al carrer. La Júlia, que veu com el seu fill es podreix a casa, demana a la comunitat de veïns de construir una rampa però…
No us deixeu enganyar pel títol, l’obra és incòmoda i crua. Però Samper no n’ha volgut –i això ho diu ella mateixa– fer una història massa sentimental, des de l’alerta o el lament. La protagonista és forta, decidida, sempre duu el somriure posat i l’Eli es passa mitja obra rient. És potser això, retratar aquesta història sense floritures i mostrant la sincera lluita dels personatges, el que fa l’obra tan real.