El final de la nit

El seu cap no podia entendre què li havia vist a aquella dona. La primera nit que la va veure, al club de jazz, anava força begut. Unes copes de més. Ara, sobri, se la mirava i no podia estar més decebut. Aquella dona tocava el contrabaix d’una forma magistral -això se li havia de reconèixer-, però aquella cara que l’última nit li havia semblat atractiva, ara el repugnava. Era molt més grossa del que recordava: tenia dues celles gruixudes, negres i espesses sobre uns ulls petits i junts. El cabell també fosc i lligat amb una cua es veia brut i oliós. Un bigoti, al més pur estil Cantinflas, emmarcava una boca incapaç de tancar-se per culpa d’unes dents grosses i llargues. El moment més grotesc es produïa quan ella, portada per un impuls creatiu, es disposava a fer un solo. Tot el seu cos s’abocava sobre el contrabaix i l’instrument quedava cohibit en la immensitat d’aquells dits forts. Amb la velocitat dels braços que només un músic molt experimentat pot aconseguir, la seva molla flàccida es movia com les onades del mar, en un anar i tornar d’allò més grotesc. I la cirereta del pastís: dins d’aquell increïble solo, a l’instant de més concentració, la dona es mossegava el llavi no sense abans humitejar-se’l, amb un extra de bigoti. El que més molestava l’home no era que la nit passada l’hagués trobat atractiva: el que més mal li feia era que en demanar-li el número de telèfon, ella l’havia rebutjat. En aquell moment, intoxicat per l’alcohol, no li havia sabut tant de greu. Ara que la veia bé, però, que aquella dona tan allunyada de complir amb cap cànon de bellesa li hagués donat carabasses feria el seu orgull de mascle. Així i tot, el temps va anar passant, les copes es van anar engolint i ara que la nit tocava al seu final, en veure que ella desava el seu instrument, va apropar-s’hi per intentar parlar-hi i veure si, per fi, podia aconseguir el seu número de telèfon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *