Fressa incomprensible

Estava llegint un llibre a la sala d’estar, era passada la mitjanit. Estava completament a les fosques, llevat d’una làmpada que m’enfocava directament al llibre. Ja cansat vaig apartar la vista i vaig apagar el llum. Em vaig quedar uns instants en silenci i de sobte vaig sentir un xiuxiueig de fons. Per la petita escletxa de sota la porta tancada de la seva habitació es filtrava una fressa, paraules incomprensibles. Jo estava al sofà, un xic ebri, m’havia pres una ampolla de vi al llarg de tota la nit, i el cap em donava voltes. Ells aliens al món exterior i sense ni tan sols proposar-s’ho havien inventat el seu propi idioma, inintel·ligible per a la resta. De tant en tant enmig del brunzit procedent de sota la porta descobria un riure, molt fluixet i sense adonar-me’n la meva oïda es va anar afinant. No sé si van ser les hores intempestives o l’efecte del vi dins el meu cap però en algun moment vaig arribar a desxifrar el seu codi secret, com un historiador que després de moltes hores d’estudi és capaç de descodificar aquell llenguatge que sempre ha desitjat. Vaig entendre que no importaven les paraules sinó el to de la veu, els somriures còmplices, l’escalfor de les abraçades, les mirades i les carícies. De sobte, per la falta d’aire, em vaig adonar que estava aguantant la respiració. Em feia por trencar aquell moment màgic, com si la meva simple presència pogués acabar amb el seu amor idíl·lic. I en la foscor de la nit, vaig començar a plorar en silenci.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *