El gust de l’stilton

He decidit, durant aquests dies de confinament, no menjar stilton. Podria fer-me aquest regal i comprar-me un tall del meu formatge preferit, però a vegades és més important el com que el què. A més, m’agrada el fet que l’última vegada que vaig menjar-ne fos una nit al Simpson in the Strand.

Era un divendres, estava sol i tenia ganes de celebrar-ho tot. M’havia acabat el roast beef i per postres vaig demanar la taula de formatges. N’hi havia un parell de molt bons, però, indiscutiblement, el rei de la festa era l’stilton. La primera mossegada em va portar a un viatge pel temps. Perquè em costa evitar l’excés, però també per la necessitat d’aprofundir en el sentiment, vaig demanar de repetir les postres, aquesta vegada però, només amb l’stilton. Els cambrers es van preocupar que no em faltés vi i llavors vaig brindar. Per haver-ho aconseguit, perquè treballava a Londres, per sopar al Simpsons in the Strand i perquè després aniria a prendre una copa a l’American Bar. En definitiva, brindava per la vida. Aquesta vegada, més conscient del que significava, no vaig poder evitar emocionar-me quan vaig provar el formatge.

Pensar en formatge és, inevitablement, pensar en el meu pare. Al cap i a la fi, és una de les seves grans passions i així m’ho va transmetre. Aquests últims anys he lluitat molt per trobar un equilibri en la relació amb el meu pare. El pas de nen a adult va canviar les regles del joc i per arribar a fer les paus amb ell, primer les vaig haver de fer amb mi mateix.

Durant la meva feliç infància m’hauria agradat, com veia en els meus amics, ser el centre de l’univers del meu pare, però les coses mai van ser tan fàcils. Vaig haver de lluitar perquè em deixés entrar al seu món però, a canvi, cada vegada que ho aconseguia, la victòria era infinitament més valuosa.

Suposo que gràcies a això, recordo la primera vegada que vaig provar l’stilton. Encara no havia començat a l’institut, érem a la cuina de Vilopriu i a fora devia fer fred perquè la llar de foc estava encesa. Després d’insistir moltes vegades, els pares, per fi em van deixar provar-lo. La primera vegada que vaig tastar l’stilton vaig guanyar una batalla, i ho vaig veure als ulls del meu pare, que em va observar amb silenci gaudir del formatge.

Tot això s’amaga a cada petita mossegada de stilton i per aquest motiu sempre serà més que un formatge. L’stilton és reconeixement, és recompensa, és l’amor d’un pare, però, per damunt de tot, és una victòria.

Una resposta a «El gust de l’stilton»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *