Un món millor

Em vaig despertar enmig de la nit, s’havia posat a ploure. Vaig revisar que totes les meves coses estiguessin al seu lloc i vaig acariciar en Tom. Collons quin fred que feia. Quan dorms al carrer descobreixes una nova forma d’experimentar-lo. Sempre m’ha fet gràcia la gent que explica com arriba un moment en que ja no sents més el fred. Què més voldria jo. Notes com cada extremitat del teu cos es trenca. Les orelles, el nas, les mans, els peus, res se’n salva. Però el pitjor de tot és quan plou, llavors el fred es torna inhumà, el dolor penetra dins els ossos, dins la mateixa ànima i aprofita la nova posició per esguinçar-te des d’allà.
Per sort, aquella nit m’havia ficat dins una entrada espaiosa i la pluja no em tocaria. Vaig començar a buscar dins la bossa. La meva mà, curiosa, volia l’única cosa que em podria escalfar el cos. En Tom es va despertar quan un llamp va il·luminar tota la ciutat de Barcelona
– Shhh, tranquil maco, només és un llamp – vaig dir, molt fluixet, mentre l’acariciava darrere les orelles. Amb la mà lliure per fi vaig trobar l’ampolla de plàstic, la vaig destapar i per simple costum en vaig olorar l’interior. Semblava alcohol de curar, però era just el que necessitava i vaig somriure enmig de la foscor.
Va començar a ploure a bots i barrals i vaig fer el primer glop. Tot i que encara em sentia embriagat per tot el que havia begut aquella tarda, l’estómac se’m va regirar i se’m va posar pell de gallina a la nuca. Aquella ampolla portava prop de sis begudes alcohòliques diferents, ja que em dedicava a arreplegar tots els culs d’alcohol que trobava. Però com passa sempre, el segon glop va entrar més bé i el món em va semblar un lloc millor.

Nit de cap d’any

Es va passar una hora buscant els calçotets vermells. Hi ha qui pensarà que una hora és molt temps perdut buscant uns calçotets, però aquella era la nit de cap d’any i el Jordi necessitava trobar-los fos com fos. La raó era que l’èxit d’aquella nit es podia veure seriosament afectada per la trobada o no dels calçotets vermells.  I mira que perdre qualsevol cosa en aquell pis era difícil. Era la cosa més petita que us pugueu imaginar. Al Jordi les coses no li anaven gaire bé, vivia en un “zulo”, quatre parets que li servien de rebedor, cuina, menjador, sala d’estar, despatx, gimnàs, lavabo i per últim i més important, ja que un bon descans ho és tot,  dormitori. Era per tot això que el Jordi necessitava trobar els seus calçotets vermells, els de la sort, perquè si tot anava bé, aquella nit la seva exdona li perdonaria encara no sabia del tot el què, deixaria el capullo dels seu nòvio i podria tonar a casa amb els seus fills i el seu estimat gos Xuxu.

Va buscar per tot arreu, ho va remenar tot, tenia tan poc on buscar que durant l’hora que hi va dedicar va poder començar de nou vint-i-tres vegades. Al final es va donar per vençut. Primer va cridar, després va riure d’histèria i per últim va plorar.

L’endemà, en entrar a la dutxa, va adonar-se que portava posats el calçotets vermells i no li va quedar cap altre remei.

[…]

Quan la policia va tirar la porta a terra es va trobar amb una minúscula habitació equipada amb tot el necessari per viure: rebedor, cuina, menjador, sala d’estar, despatx, gimnàs, lavabo, un dormitori i, com si tot això no fos prou increïble, el Jordi hi era mort al bell mig d’aquesta, penjat d’uns calçotets vermells. Una altra demostració del que es pot aconseguir amb l’espai ben utilitzat