La soledat entre la multitud

M’agrada passar temps sol. Hi estic acostumat, ho gaudeixo i a més és una cosa que sé fer prou bé. Estar sol és molt diferent a avorrir-se, et dóna l’oportunitat d’allunyar-te del caos del dia a dia. Suposo que la soledat és només negativa si no és una opció triada, l’aïllament voluntari però és una de les coses més delicioses que aquest món et pot oferir.

Dins de la soledat però existeix un nivell ocult, molt més difícil d’aconseguir, però alhora molt més plaent i complex. La soledat entre la multitud.

Als qui vivim en grans ciutats, com és el meu cas, ens és més fàcil experimentar aquesta sensació. Són aquells moments en què tot i estar envoltat de persones, de vida, d’històries, et sents sol. No ets especial, si més no, no més que la resta.

Sóc amb uns amics en una discoteca al barri de Gràcia. La nit ja s’acaba i decideixo fer un volt. Em fixo amb les noies ballant, en aquell moment les veig totes precioses, perfectes. No mentiré, l’alcohol pot tindre alguna cosa a veure en tot això. No acabo d’entendre que hi busco en elles, només sé que totes ho tenen i que en cap hi és completa. M’agradaria descobrir-ho però alguna cosa m’ho impedeix. Es crea dins meu una conversa, cada veu té el seu torn de paraula i l’usa per explicar el seu punt de vista. Jo m’escolto les parts i de tant en tant, aprofito per fer un glop a la copa. Mentrestant m’estic en alguna cantonada del local, dret, arrepenjat a la barra, i mentre les veus intenten decidir-se, contemplo la multitud en soledat.

Algunes noies em miren, els seus ulls són un misteri, no he sabut mai com desxifrar els seus rostres, algunes em fa la sensació que em miren amb tendresa, d’altres amb luxúria, altres més vergonyoses aparten la mirada a l’instant i per últim i pitjors són les mirades d’indiferència. No sé com interpretar-ho, tinc la sensació que tot està al meu cap i això només dóna ales a la conversa que s’està produint dins meu. Perdo completament la noció del temps, no sé quanta estona porto arrepenjat a la barra, crec que l’únic indicador realment fiable és la meva copa que s’ha acabat. Torno a la realitat, vaig a buscar els meus amics.

Camino cap a casa, és tard, vinc d’un concert de jazz. Quan no tinc ningú amb qui comentar el concert ocupo la boca amb beures. Aquesta és la raó per la qual aquesta perfecta nit d’abril torno a casa amb algunes copes de més. Estic a punt d’arribar al meu barri, el Baix Guinardó, però abans em vull parar una estona. No tinc cap necessitat de descansar, tot i les ja comentades copes de més vaig prou serè per arribar al pis sense cap problema, però fa una temperatura perfecta i els Jardins Príncep de Girona mai m’han semblat més bonics.

Trobo un banc i decideix-ho parar-m’hi. Em quedo mirant les poques estrelles que la meravellosa ciutat de Barcelona em pot oferir i torno a experimentar el fenomen. Estic sol, no m’espera ningú i no puc evitar sentir aquesta estúpida compassió per mi mateix. Gràcies a aquest trist pensament, sóc més conscient de trobar-me envoltat d’edificis plens de gent, amb les seves aspiracions, alegries i problemes.

Em quedo una estona en aquest estat, fins que recobro els sentits, el moment ha passat. És molt tard, m’aixeco del banc i faig les últimes passes que em queden per arribar a casa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *