El chico de la última fila (Sala Beckett)

El morbo que produeix el voyerisme a la nostra societat és molt fàcil de detectar, només cal adonar-se de totes les hores que dediquem a les xarxes socials o al tou de “reality shows” que trobem a les nostres pantalles. Què hi farem, ens agrada saber que fa la gent a casa seva. Juan Mayorga, l’autor del text, n’era plenament conscient quan va escriure “El chico de la última fila“, una obra que ens tempta i atrapa des dels primers minuts i que ja no ens deixa escapar fins que no s’abaixa el teló.

Un professor de literatura es desespera en corregir les redaccions que ha demanat als seus alumnes adolescents. L’exercici consisteix a escriure el que han fet durant el cap de setmana i el professor és lamenta de la qualitat dels textos. Tot canvia però, quan comença a llegir la redacció del noi callat, el que sempre seu a l’última fila de les seves classes. En llegir-la, el professor, queda captivat per l’excel·lència del text però encara queda més fascinat quan el noi -utilitzant un cinisme que espanta- descriu la simplicitat i la deixadesa de la família d’un company de classe. A partir d’aquest punt s’inicia una relació alumne-mestre en què el noi anirà entregant al professor nous capítols de la història i aquest l’ajudarà en el procés d’escriptura d’una novel·la.

L’obra, perfectament orquestrada, pot permetre’s ser brusca i violenta alhora. Dic això sense cap mena de retret, ans al contrari, l’acció s’atura constantment i per veure com continua la trama principal, hem d’esperar que el noi escrigui un nou capítol de la història. Això ens permet assimilar l’obra, fins i tot descansar i fer que la trama vagi “in crescendo” sense perdre veracitat. Tot i el que acabo de comentar, l’obra hagués quedat en un no res sense el magnífic “tempo”, les interpretacions dels fantàstics actors i el plantejament de la dramatúrgia, que va brillar amb molta força.

Des del primer moment empatitzem amb el professor que es mira el noi amb la mateixa fascinació que ho fem nosaltres. La història avança i ens subministra les rareses del protagonista en les dosis perfectes per a poder-ho digerir. Com el professor, permetem l’augment d’extravagàncies condicionats per la curiositat que ens desperta el carismàtic protagonista i això ens violenta i al mateix temps ens fa còmplices del que passa i passarà.

El meravellós joc de El chico de la última fila és el de despertar-nos aquesta fosca necessitat de veure què passa dins les parets d’una llar. I això, estimats amics, ens excita i emmalalteix a parts iguals. En el moment que publico aquesta crítica, ja no podreu veure l’obra a la Sala Beckett, però com que faran gira per tot el país, si no l’heu vist, feu-vos un favor i no us la perdeu.


Autoria: Juan Mayorga
Direcció:
Andrés Lima


Repartiment:
David Bagés, Guillem Barbosa, Arnau Comas, Míriam Iscla, Sergi López i Anna Ycobalzeta


Escenografia:
Beatriz San Juan
Il·luminació:
Marc Salicrú
Disseny de vestuari:
Míriam Compte
Espai sonor:
Jaume Manresa
Caracterització: Coral Peña
Assistent de so:
David Ribas
Regidoria:
Mireia González
Ajudant de direcció:
Anna Serrano
Ajudant de vestuari en pràctiques (EFPA):
Laia Corominas
Alumne en pràctiques de l’Institut del Teatre:
Adrián Núñez
Agraïments:
Roger Bellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *