Jerusalem (Grec)

Ja hi tornem a ser. Un any més, pugem les escales de pedra, girem el cap per veure Barcelona als nostres peus, travessem el paradisíac jardí i baixem per l’amfiteatre del Teatre Grec. Un magnífic teatre que fou creat per l’Exposició Universal de  1929 aprofitant una antiga pedrera de Montjuïc. Allà vaig veure-hi Jerusalem, una obra del dramaturg Jez Butterworth, dirigida per Julio Manrique i amb un Pere Arquillué que fa un paper de nassos.

L’obra gira al voltant d’en Johnny Byron (Pere Arquillué), més conegut com el Gall. Un gitano, un pària, un flautista d’Hamelin, un camell, un “outsider” del sistema, però capaç de recitar un poema de Whitman de memòria.

“Jo em celebro i em canto,
I allò que jo dono per bo tu també ho donaràs per bo,
Perquè tots els àtoms que em pertanyen també et pertanyen a tu.”

Perdoneu la interrupció. S’han d’aprofitar aquestes oportunitats, ves a saber si mai podré tornar a parlar d’un poema de Walt Whitman.

El Gall viu sol en una caravana, en un bosc als afores del sud d’Anglaterra. Tot i ser un llop solitari, sempre l’acompanyen -així les anomena- les “seves rates”, uns adolescents del poble del costat, que l’idolatren, el temen i, alguns, fins i tot, estimen.

Tota l’obra transcorre el dia de Sant Jordi, una espècie de festa major del poble. El Gall ha rebut l’últim avís i l’endemà la policia vindrà a fer-lo fora. El nostre escenari és el bosc, la clariana on el Gall hi té el seu campament. Una autocaravana, uns sofàs tronats, matalassos per terra amb taques sospitoses i molta porqueria. Cada nit s’omple d’adolescents per ballar, beure i consumir drogues. Tots són “freaks” sense cap altre lloc on anar.

Pel que fa a les actuacions, així com Pere Aquillué fa el millor paper que li he vist fins al moment, la resta d’actors em van semblar més cohibits. Crec que Manrique els ha sabut retenir -en el punt just- per fer, del Gall, un personatge irresistible.

Cada escena serveix per conèixer i empatitzar un xic més amb el protagonista. Per això, al final, aquella clariana acaba important-nos quasi tant com l’importa al Gall.

L’obra té una durada de tres hores (amb entreacte). És llarga, tot i que no m’hi ha sobrat res. Em costa entendre que el festival comenci una obra d’aquesta durada a les 10 de la nit. La gent de bé, ens vam passar l’endemà xutant-nos cafè en vena. Una decisió que si em diuen que és pel bé de la representació, puc arribar a entendre. El que no sóc capaç de comprendre és que l’organització no hagi canviat les cadires de l’amfiteatre de l’any passat. He posat el cul en moltes sales de teatre incòmodes. Cap comparable als seients del Grec.


Autor: Jez Butterworth 

Traducció: Cristina Genebat 

Direcció: Julio Manrique 

Interpretació: Pere Arquillué, Elena Tarrats, Chantal Aimée, David Olivares, Marc Rodríguez, Víctor Pi, Guillem Balart, Adrian Grösser, Anna Castells, Clara de Ramon, Albert Ribalta, Jan Gavilan, Max Sampietro
Escenografia: Alejandro Andújar Vestuari: Maria Armengol Il·luminació: Jaume Ventura Espai sonor: Damien Bazin Audiovisuals: Francesc Isern Caracterització: Núria Llunell Moviment: Natalie Labiano Assessorament musical: Carles Pedragosa
Ajudantia de direcció: Xavi Ricart Ajudantia d’escenografia: Sergi Corbera Ajudantia de vestuari i confecció: Marta Pell 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *