La niña gorda (TNC)

Aquest any el TNC ha dedicat l’epicentre patrimonial a Santiago Rusiñol. A començament de la temporada vam gaudir dels Jocs Florals de Can Prosa i ara hem pogut disfrutar, a la Sala Tallers, de la deliciosa obra La niña gorda.

El polifacètic Santiago Rusiñol va publicar l’any 1917 la novel·la humorística La niña gorda, una paròdia de la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, obra que utilitzava la seva protagonista per descriure i promoure els valors noucentistes. Amb La niña gorda però, Rusiñol ens explica la història d’una noia que neix en una família de classe baixa, amb una malaltia semblant al gegantisme que la fa engreixar sense límits aparents. Ella, serà explotada per diversos homes, com a atracció de circ a causa de les seves mides descomunals.

Xavier Albertí s’ha encarregat de dirigir l’obra i Jordi Oriol l’ha adaptat i interpretat en solitari. L’any passat, vaig tenir el gust de veure l’Empestat, d’aquest mateix actor i vaig quedar impressionat amb la seva forma de recitar en vers. Aquesta vegada però, m’ha tocat al·lucinar amb la gesticulació que acompanyava la història. Les mans d’en Jordi Oriol es movien amb elegància mentre ens explicava les desgràcies de la pobra noia. Un moviment amb una precisió que semblava improvisada, però que, sense cap mena de dubte, era just el contrari.

Poca cosa sobre l’escenari —no fos cas que ens distraguéssim i ens perdéssim cualque genial gesticulació— a la majoria de l’obra l’única cosa que acompanya en Jordi Oriol —i el seu magnífic trajo de l’època—  és una banqueta de piano. No és fins més entrada l’obra que apareix una preciosa pianola. El vestit ja esmentat li anava com un guant i —tot i les contínues sacsejades de l’actor— aconseguia, miraculosament, acabar l’obra impecable.

La niña gorda és cosa fina, l’obra funciona de meravella, i no m’agradaria deixar-me de felicitar, per la part que li pertoca, al director —que crec que, en aquest obra, no és precisament poc. A més a més l’Albertí, al capdavant del Teatre Nacional, fa una feina excepcional amb els epicentres patrimonials. Ja acabo, abans però aprofito per recomanar El fugitiu que no se’n va, l’assaig sobre Rusiñol que ha escrit, aquest any, en Raül Garrigasait i que serveix per complementar aquesta, la nostra titànica empresa de promoure els grans autors “oblidats”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *