La reina de la bellesa de Leenane (Biblioteca de Catalunya)

El divendres 23 de febrer vaig anar a veure La reina de la bellesa de Leenane a la Biblioteca de Catalunya. Una obra del dramaturg irlandès Martin McDonagh dirigida per Julio Manrique. Una colpidora obra que em va deixar amb un maravellos sentiment agredolç per haver vist una excel·lent representació, però alhora quedar tocat per la profunditat de la història que s’hi representava.

L’obra ens situa a la Irlanda dels noranta, al poble de Leenane on la Maureen (Marta Marco) i la seva mare Mag (Marissa Josa) viuen soles a la casa familiar. La Maureen és una “solterona” de 40 anys que veu passar la vida al seu avorrit poble, tenint cura de la seva amargada mare. La relació tòxica i immutable que té aquesta estranya parella es veurà sacsejada per l’aparició d’en Pato i d’en Ray Dooley, representats per Ernest Villegas i per l’Enric Auquer.

M’ha agradat molt la interpretació dels quatre actors. La relació mare filla és capaç de transmetre aquesta toxicitat, l’avorriment i un ressentiment fastigós acumulat durant anys. I crec que de forma molt intel·ligent s’introdueix un humor negre que ens permet descansar, de tant en tant, d’aquest drama punyent. Després de veure la Calavera de Commenara la temporada passada i Tres anuncios en las afueras, entenc que és un tret distintiu del dramaturg. Em fascina el personatge d’en Ray, un jove idiota, perdut i maleducat que no para, durant tota l’obra, de masegar-se els ous i que forma part d’aquesta espècie a part capaç de tocar-se el nas al mig del metro.

L’escenografia va estar a l’altura de la resta d’elements de l’obra. Començaré per descriure l’espai. Les grades a dues bandes, una fina sorra cobria tot l’escenari i al centre, sobre una plataforma, hi havia el menjador. De l’habitació només s’hi veia l’esquelet de fusta, cosa que permetia veure tot el que hi passava dins —si llegiu la meva última crítica, veureu que això no sempre és així. Dins la humil habitació hi havia una petita cuina, una taula, un sofà esquifit, un balancí, una ràdio —encarregada de reproduir la música de l’obra— i un televisor. Molt intel·ligent l’ús de la llum i el moviment dels actors per mantenir el misteri en moments puntuals o per representar el pas del temps. Per últim, voldria destacar l’efecte pluja que va regar el polsós terra i que amb les múltiples petjades dels actors, va aixecar-se una olor de terra molla que va aconseguir dur-nos història endins.

Després de les lloances que he fet al llarg de la crítica, crec que queda clar que l’obra em va entusiasmar. Aprofito per recordar-vos que teniu temps fins al 14 d’abril per anar-la a veure. No us la perdeu.


Autor: Martin McDonagh
Direcció: Julio Manrique
Traducció: Vicky Peña


Amb
Enric Auquer
Marissa Josa
Marta Marco
Ernest Villega


Escenografia
Sebastià Brosa
So
Damien Bazin
LLums
Jaume Ventura
Vestuari
Maria Armengol
Ajudant de direcció
Marc Artigau

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *