L’Alegria (Sala Beckett)

He enxampat l’últim dia d’Alegria a la Sala Beckett, una obra escrita i dirigida per Marilia Samper. Una dramaturga que va ser resident a la Beckett durant la temporada 2016-2017 i d’on va sortir aquesta obra que m’ha entusiasmat.

Entrem a la polivalent sala Beckett. La disposició de l’escenari, aquesta vegada, segueix la forma clàssica. Seiem a les nostres butaques i esperem que acabi d’entrar tothom. A l’escenari hi ha un cubicle, tres parets que ens mostren un menjador d’una casa, unes finestres a la dreta i una taula amb unes cadires al centre. No podem veure les esquerdes de la paret –és massa fosc– però les intuïm. De sobte, apareixen a escena els personatges principals. La Júlia (Lluïsa Castell) portant al seu fill en cadira de rodes i l’Eli (Alejandro Bordanove) un jove que pateix paràlisis mental. Es planten al bell mig de l’escenari amb només un focus de llum il·luminant-los i observem com la mare comença a vestir –durant cinc minuts– el seu fill. Una escena preciosa que ens prepara per a tot el que vindrà i que acaba quan l’Eli, un cop vestit, s’aixeca sobtadament de la cadira. Llavors, encara sorpresos, ens comença a fer de narrador i a posar-nos en context. Som a l’extraradi d’una gran ciutat, en una zona pobre, on l’Eli i la seva mare viuen en un pis de lloguer. La mare és una dona sense recursos ni estudis que treballa en una feina precària que li destrossa la salut. A l’entrada del bloc de pisos on viuen hi ha nou esglaons que impedeixen a l’Eli, ara que s’ha fet gran i que la seva mare ja no pot carregar-lo en braços, sortir al carrer. La Júlia, que veu com el seu fill es podreix a casa, demana a la comunitat de veïns de construir una rampa però…

No us deixeu enganyar pel títol, l’obra és incòmoda i crua. Però Samper no n’ha volgut –i això ho diu ella mateixa– fer una història massa sentimental, des de l’alerta o el lament. La protagonista és forta, decidida, sempre duu el somriure posat i l’Eli es passa mitja obra rient. És potser això, retratar aquesta història sense floritures i mostrant la sincera lluita dels personatges, el que fa l’obra tan real.

Molt encertats tots els actors, a destacar els dos caramelets de personatges principals, l’entranyable duo mare i fill. Per una banda, la gran actuació d’Alejandro Bordanove fent de jove amb paràlisis mental –al principi tenia dubtes de si realment patia la malaltia– i per l’altra, l’empatia, la força, la bondat i l’amor que transmet l’actriu Lluïsa Castell en el seu paper de mare. La Marta Millà representa la Vera, la veïna del davant, una dona egoïsta, esquerpa i molt malcarada que em va produir tal sentiment de ràbia que només puc aplaudir la seva representació. I per últim, tenim en Ramon que interpreta l’actor Ramon Herrera, un bon home que viu al pis de sobre, amb els seus propis problemes, que es troba enmig d’aquesta situació i al ser president de l’escala es veurà obligat a prendre partit.

A l’escenari, com ja he comentat, hi havia un menjador i un cubicle que no ocupava tot l’espai. La resta d’escenari s’utilitzava per representar les zones comunes del bloc de pisos. Un ús molt intel·ligent de la il·luminació que entrava per la finestra de la dreta i simulava així, el pas del dia. També es fa servir per marcar diferents converses molt ràpides, que representaven diversos dies i que et permetien construir el caràcter dels personatges de forma eficaç i entenedora. Aquesta llum es graduava, i passava d’un color groc intens al matí a una claror ataronjada al vespre, que donava una il·luminació força realista. Hi ha un moment, durant l’obra, en què es produeix una votació entre el veïnat. En el moment de fer-ho, el president de l’escala mira cap a nosaltres, com si el mateix públic fóssim els veïns del bloc. La votació no va bé, a més a més un dels actors crida des de la foscor, amagat entre els assistents, frases desafortunades i vergonyoses, que et fan sentir còmplice d’aquell moment desolador. Bravo per aquesta escena.

Tot i algunes incongruències en el text, Alegria és, des del meu punt de vista, una obra en majúscules. Per mi un bon text és aquell que ens emmiralla com a societat i aconsegueix incomodar-nos i fer-nos pensar. Molt intel·ligent per part de la Marilia Samper, no anomenar el nom de la ciutat, i aconseguir així fer que la història sigui possible a qualsevol indret del món. Perquè la història que se’ns explica és una realitat que ha passat, segueix passant i sembla que continuarà i nosaltres, la societat, preferim mirar a una altra banda tot intentant no pensar-hi massa. La força d’aquest text no rau en la desgràcia d’aquesta família o en la malaltia de l’Eli –tot i que la visibilitza. Del que parla l’obra i allò que la fa universal és l’egoisme de l’home.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *