Tan poca vida (LLiure)

Vaig sortir de veure “Tan poca vida” enfadat, enrabiat amb el Lliure de Montjuïc, amb el director Ivo Van Hove i amb la companyia International Theater Amsterdam. En un principi vaig pensar que no m’havia agradat, però després, amb el cap de setmana per pair l’ensurt que l’obra em va produir, puc dir finalment que és una de les millors obres que he vist aquesta temporada. “Tan poca vida” té una durada considerable (quatre hores), està interpretada en holandès i subtitulada en català. Amb aquestes obres tan llargues em passa una mica com amb les novel·les de més de mil pàgines: han de valer molt la pena per tan sols obrir la contraportada. “Tan poca vida” però, s’ho val.

L’obra, basada en la novel·la de Hanya Yanagihara, segueix la vida adulta de quatre amics a New York. De seguida però, la representació es centra en un d’ells, el misteriós Jude. A mesura que avança l’obra en Jude va explicant la seva infantesa, una història molt dura i violenta que deixa els seus amics -i a tots els espectadors- angoixats.

El text és extremadament violent -i fins fa uns dies, pensava que se’n feia un ús excessiu de la violència-. Em vaig sentir tan malament, tan incòmode mirant l’obra que vaig sortir enfadat. Crec que em vaig irritar perquè vaig sentir-me com un titella a les mans d’Ivo Van Hove. El famós director belga té un control de l’espectador que no havia vist mai. Descobrint la història d’en Jude tens ganes de fugir corrents, però, atrapat enmig de les butaques del Lliure, estàs obligat a veure com (el protagonista?) s’autodestrueix, i passar-ho tan malament com la resta de personatges de la història.

Com aconsegueix Ivo Van Hove aquest efecte? Amb uns actors genials, donant espais de “tranquil·litat” a la trama -amb quatre hores d’obra, si no no s’aguantaria-, amb algunes escenes amb un moviment i efectes lumínics perfectes i amb un quartet de violins capaços de produir un so meravellosament asfixiant. 

L’obra doncs és una magnífica història que parla de l’autodestrucció i de les dificultats que pot tenir una persona trencada per establir relacions personals. Vaig passar-ho molt malament, però estic molt content d’haver-ho patit.

Basat en la novel·la de: Hanya Yanagihara 
Concepte i direcció: Ivo van Hove 
Adaptació: Koen Tachelet 
Dramatúrgia: Bart Van denEynde 
Interpretació: MariekeHeebink, Maarten Heijmans, Hans Kesting, Majd Mardo, Ramsey Nasr, Eelco Smits,Steven Van Watermeulen, Mandela Wee Wee 
Escenografia i diseny de la il·luminació: JanVersweyveld 
Composició musical: Eric Sleichim

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *