Un món millor

Em vaig despertar enmig de la nit, s’havia posat a ploure. Vaig revisar que totes les meves coses estiguessin al seu lloc i vaig acariciar en Tom. Collons quin fred que feia. Quan dorms al carrer descobreixes una nova forma d’experimentar-lo. Sempre m’ha fet gràcia la gent que explica com arriba un moment en que ja no sents més el fred. Què més voldria jo. Notes com cada extremitat del teu cos es trenca. Les orelles, el nas, les mans, els peus, res se’n salva. Però el pitjor de tot és quan plou, llavors el fred es torna inhumà, el dolor penetra dins els ossos, dins la mateixa ànima i aprofita la nova posició per esguinçar-te des d’allà.
Per sort, aquella nit m’havia ficat dins una entrada espaiosa i la pluja no em tocaria. Vaig començar a buscar dins la bossa. La meva mà, curiosa, volia l’única cosa que em podria escalfar el cos. En Tom es va despertar quan un llamp va il·luminar tota la ciutat de Barcelona
– Shhh, tranquil maco, només és un llamp – vaig dir, molt fluixet, mentre l’acariciava darrere les orelles. Amb la mà lliure per fi vaig trobar l’ampolla de plàstic, la vaig destapar i per simple costum en vaig olorar l’interior. Semblava alcohol de curar, però era just el que necessitava i vaig somriure enmig de la foscor.
Va començar a ploure a bots i barrals i vaig fer el primer glop. Tot i que encara em sentia embriagat per tot el que havia begut aquella tarda, l’estómac se’m va regirar i se’m va posar pell de gallina a la nuca. Aquella ampolla portava prop de sis begudes alcohòliques diferents, ja que em dedicava a arreplegar tots els culs d’alcohol que trobava. Però com passa sempre, el segon glop va entrar més bé i el món em va semblar un lloc millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *